La ràdio i els deures escolars (1928)

Article de Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a La Publicitat (21-II-1928). Un segle abans que l’addició dels adolescents a les xarxes digitals amoïnés com ara a famílies, mestres i especialistes en salut mental, la ràdio era llavors un nou mitjà de recepció de missatges que també inquietava la gent adulta responsable. Il·lustració de Norman Rockwell (Nova York, 1894 - Storkbridge, 1978) en el llibre American family. Avui és el Dia Mundial de la Ràdio.

La ràdio té molts amics, com és possible comprovar des de qualsevol altura que domini un seguit de terrats i de teulades, o bé, més còmodament i més profitosament, des de darrere el taulell d'una botiga d'aparells i accessoris. Però també té els seus enemics. Els metges alemanys en són contraris; els autors, tot i cobrar alguns drets, s'estimen més que la gent vagi al teatre que no que resti a casa sota el casc dels auriculars; els compositors i els empresaris no cal dir com participen d'aquesta disposició d'esperit. Aquestes hostilitats i altres de la mateixa mena eren fàcils de preveure. El que potser és una mica inesperat és que els mestres de les escoles de Bradford [Anglaterra] vinguin a dir, en un informe públic, que la T.S.F. [sigles habituals a l’època de la denominació del sistema radiofònic: Telefonia Sense Fils] és un estímul per a la peresa. Ells asseguren que a les cases on hi ha ràdio els nois no estudien gaire. No ens estranyaria que el mateix fet pugui comprovar-se en el nostre país. Naturalment que aquest efecte de la ràdio no és cap efecte típic, sinó més aviat un efecte comú a tota mena de distraccions familiars. És igual que tinguin T.S.F. que que tinguin cinema o fonògraf. Si a l'hora que els nois, després de poderoses exhortacions maternes i d'enèrgiques amenaces paternes, es decideixen a aprendre de cor les capitals de l'Àsia o la taula de multiplicar es posa en marxa qualsevol mena de maquinària recreativa, és evident que l'hora d'estudi quedarà esguerrada. ¡Ve tant costa amunt d'estudiar en l'edat primerenca! Per fortuna l'enorme tragèdia de plegar els lliures instints a l'àrida disciplina, ocorre mentre les nostres facultats d'introspecció a penes existeixin. Així, la tragèdia té uns límits que nosaltres no sabem ni podem eixamplar. Tan bon punt hem tancat el llibre hòrrid, somriem talment com si no l’haguéssim de tornar a obrir mai més. La tortura no deixa rastre; la concentració no imprimeix cap séc al nostre front ni a la nostra ànima... ¡Ara, imagineu amb quin rampell victoriós deuen tancar el text o deuen deixar d'obrir-lo els infants que saben els papàs lliurats als encisos de la ràdio, immòbils sense esma de manar ni de fiscalitzar! Tal vegada, aquest inconvenient s’alleugeriria si, en els intermedis de la radiació, la veu de l'speaker digués unes quantes vegades amb energia “¿Ja vigileu que els infants estudiïn?" "¿Ja heu comprovat si els petits han fet llur deure de classe?"