Rajoy a l’‘aparatu’

“M e cuesta más trabajo localizar a mi hija en el móvil que hablar con Mariano Rajoy ”, deia el periodista i tertulià de Mediaset Antón Losada. Aquesta és la reflexió més sensata i enginyosa que dijous es va dir sobre la broma telefònica que van gastar al president espanyol. Ho va comentar de passada a Las mañanas de Cuatro mentre l’entrevistava Javier Ruiz per analitzar en profunditat la bretolada. La resta de conclusions i teories van ser sobreres. El presentador alertava: “ Hay un incendio político con este tema de mucho cuidado ”. Una exageració per vendre als espectadors gat per llebre.

La trucada dels companys de Flaixbac només tenia voluntat humorística. Però la incidència política és nul·la. Era ridícul veure com tots els programes matinals anaven a remolc de la gravació i pretenien fer anàlisi d’alta volada amb les paraules de Rajoy. El “ tengo la agenda muy libre ” va aixecar suspicàcies de tota mena i fervoroses defenses del president. A la tertúlia d’ Espejo público també analitzaven les implicacions polítiques que podria tenir. A La Sexta, a Al rojo vivo, Antonio García Ferreras hi sucava pa. Va emetre l’enregistrament dues vegades i va entrevistar-ne l’autor. Quan feia referència a la barrabassada en va dir dues vegades “ entrevista de broma ”. I aquí rau el problema més greu. Les teles, àvides sempre de l’anècdota per construir una notícia d’impacte, van començar a confondre dos gèneres que no tenen res a veure: el periodístic amb l’humor. Que davant d’una suposada trucada de Puigdemont en Rajoy l’atengui amb educació i cordialitat és una obvietat intranscendent. Voler treure conclusions sobre futures negociacions o possibilitats de diàleg és absurd. Igual que intentar vendre als espectadors que això demostra flexibilitat de Rajoy i voluntat d’entesa és oblidar en un minut els entrebancs dels darrers sis anys del procés. No van trigar a aparèixer reflexions que pretenien fer creure a l’audiència que la trucada era la prova palpable que Rajoy era qui sempre s’havia mostrat sol·lícit al diàleg. La brometa s’utilitzava per provocar equívoc entre les formes i el fons de la qüestió. La bretolada estava basada en una mentida i construir periodisme sobre aquests fonaments tan fràgils i buits és una pèrdua de temps. El problema és que segons quins programes televisius estan utilitzant l’actualitat política per fer cada vegada més comèdia. Comèdia de la que no ho sembla ni t’avisen al final, que és més perillosa.