Reconèixer els invisibles

De tant en tant arribava el rumor: "Estan a punt d’obrir, obriran aviat”, i jo no entenia res. Per als papers, deien, obriran per als papers, i això volia dir que en donarien a qui no en tenia. Que la legalitat administrativa de les persones depengués d’un verb tan mundà, que s’aplica a les portes, em feia alçar la cella amb escepticisme, però el llenguatge burocràtic es trasllada a la parla quotidiana de les llengües orals en símils i metàfores útils i efectius. Que “obririen” els papers volia dir que hi hauria una regularització extraordinària d’immigrants. Per ser la nena intèrpret que vaig ser també havia d’aprendre a trobar les correspondències entre la llengua de l’ordenament jurídic i els mots triats per familiars i veïns per fer-hi referència. En tot cas, quan s’anunciava que “obririen”, es contagiava una sensació d’eufòria, d’alegria, l’esperança d’arribar a assolir la condició de ser legals, tenir drets, cotitzar i, sobretot, deixar enrere la possibilitat de ser duts a un centre d’internament d’estrangers o de ser expulsats. Tot i que aquí no hi ha brigades especialitzades com l’ICE dels Estats Units, no tenir permís de residència vol dir viure sempre als marges, en la inseguretat dels pàries, trepitjant un terreny sempre inestable. La intempèrie administrativa és intempèrie fins i tot si la persona té un sostre i una feina. La condició d’il·legal comporta una vulnerabilitat específica, que aprofiten explotadors de tota mena.

Ara el govern espanyol ha anunciat una regularització extraordinària, cosa que suposarà un alleujament important per a centenars de milers de persones que es veuen obligades a viure en la invisibilitat. No és, com clama l’extrema dreta xenòfoba, una crida perquè vinguin els que no hi són, sinó el reconeixement de l’existència mateixa dels qui ja viuen aquí des de fa temps. L’efecte crida, de fet, és la feina que hi ha a Europa i no pas si és en condicions legals o il·legals. Els qui s’oposen a la regularització deu ser que prefereixen immigrants sense papers, al marge de les lleis laborals, explotables i sense drets. A qui interessa tenir masses de mà d’obra forçada a acceptar salaris més baixos i condicions més precàries que la resta de treballadors? A qui beneficia la desesperació que comporta la il·legalitat administrativa? No pas als que diuen estar preocupats per la solidesa de l’estat del benestar ni pel retrocés dels drets laborals. No en va, qui més regularitzacions extraordinàries va fer va ser José María Aznar, no pas perquè estigués especialment preocupat pels immigrants en qüestió sinó perquè sabia perfectament que sense nouvinguts no hi havia progrés econòmic. Cosa que les dretes d’avui, tant la catalana com l’espanyola, no defensen amb vehemència en els seus discursos públics per por de ser titllats d’immigranofílics, acomplexats per l’alè que els encalça per l’extrem dret. Saben que necessiten els immigrants però no ho poden dir de manera clara, i d’aquí els ve aquesta mena d’esquizofrènia discursiva. Que vinguin, sí, diuen des del PP, però que vinguin els que tenen una cultura més semblant a la “nostra”. Esborren així la diversitat pròpia que caracteritza la societat espanyola alhora que assimilen tota la de l’Amèrica Llatina, com si fos el mateix ser madrileny que mexicà, castellà que peruà. L’imperi perdut encara perdura en aquest llenguatge colonitzador. Aquí podrien tenir-nos per menys opressors, per més raonables en el tracte als treballadors que es necessiten per nodrir la maquinària productiva de sectors que no inspiren gaire els “autòctons”, si no fos que diem sí, que vinguin, però que s’integrin. Com si les persones poguessin extirpar-se tot el que són i deixar-ho a la frontera, com si només se’n pogués importar la força dels seus braços i les seves esquenes.