20/10/2021

Renovables a Catalunya: ¿prioritat o opereta?

4 min
Parc eòlic a la Terra Alta, a la frontera amb l'Aragó.

L’escalfament global antropogènic (provocat pels éssers humans) ha penetrat des de fa dècades en l’esfera de les preocupacions socials i polítiques. Això s’ha accentuat en les dues darreres dècades, de manera que en l’actualitat ja és present en ben bé tots els debats i processos de política pública. El focus de la qüestió són les emissions de diòxid de carboni (CO2), que causen un augment de l’escalfament global, que provoca un canvi climàtic de conseqüències greus. 

En les darreres dècades hi ha hagut canvis importants en les emissions de CO2. Les emissions de CO2 van tocar el cim a la Unió Europea el 1979, amb 4.000 milions de tones. El 2019 havien baixat a 3.000 milions de tones. Tanmateix, és estesa l’opinió que és un ritme de reducció insuficient. A més, les emissions continuen creixent a escala global, sobretot per l’increment a la Xina, on s’han triplicat en els darrers 20 anys. Ara la Xina emet més del triple de CO2 que la UE.

La reducció d’emissions a la UE (i en menys grau als EUA) s’ha basat en la millora de l’eficiència en l’ús de fonts convencionals i en el reemplaçament de fonts convencionals per noves tecnologies que minimitzen les emissions de CO2, molt assenyaladament les fonts d’energies renovables. De vegades amb decisions discutibles, com l’acceleració del tancament de centrals nuclears a Alemanya, que ha portat a recórrer més al carbó i ha desaccelerat la reducció d’emissions de CO2, que hauria estat altrament possible. 

En el fons d’aquesta qüestió hi ha la discussió sobre si es poden aconseguir resultats tan ambiciosos com els declarats en la reducció d’emissions de CO2 sense comptar amb l’energia nuclear. Si més no durant la transició a una situació futura d’emissions 0, o d’emissions mínimes (per si el zero no existís).

Aquest és el context del debat social i la política pública sobre transició energètica a Catalunya. Com en altres àmbits, la retòrica ha estat molt més intensa i apassionada que les polítiques aplicades. I ens trobem ara que la participació de les renovables en la generació d’electricitat és molt baixa, de les més reduïdes d’Espanya, en un mix de generació en què la quota de l’energia nuclear supera el 50%.

Els objectius declarats pel govern, basats en la llei del canvi climàtic del 2017, és que el 2030 el 50% del consum d’electricitat a Catalunya ha de procedir de fonts renovables, en paral·lel al tancament de les centrals nuclears. L’objectiu és ambiciós, ja que exigeix –si no es volen importacions massives– multiplicar per 6 la generació d’electricitat amb renovables (l’eòlica per 3,15, i la fotovoltaica per 17,5). 

Però quan ja estem a punt de trucar a la porta del 2022, el més calent és a l’aigüera. Les informacions des del mateix Govern al juliol, i altres de recents més oficioses, prefiguren un procés de reglamentisme exhaustiu, tot menystenint els importants requeriments financers que uns propòsits tan ambiciosos exigeixen. En el fons de la qüestió, l’oposició de sectors socials i territorials –de dimensió difícil de copsar– a la creació de noves instal·lacions pel rebuig a la potencial saturació a les zones on les condicions de sol i vent són més favorables, a la substitució de terrenys dedicats a l’agricultura i a l’impacte paisatgístic d’instal·lacions com els parcs eòlics, tant terrestres com marins. Un rebuig que no té igual en el nostre entorn, si tenim en compte les instal·lacions ja existents i en curs als països del nord i als anglosaxons.

Aquesta dinàmica provocarà probablement un alentiment de la creació de noves instal·lacions, i deficiències d’eficàcia i financeres en els casos que es facin. En la generació d’electricitat les economies d’escala hi juguen un paper important. I mentre Alemanya i els escandinaus tenen una llarga tradició de generació i distribució d’electricitat a escala local, i han pogut gaudir de l’experiència i els recursos financers per tenir un espai important en les renovables, això té escasses probabilitats a Catalunya. Si més no en les dècades immediates.

Al cap i a la fi, es tracta de definir si l’expansió de la generació d’electricitat per renovables és un objectiu realment prioritari i d’interès públic, com la legislació catalana i el govern de la Generalitat suggereixen. I si és així, traduir-ho en una regulació que permeti desenvolupar el sector d’una manera ràpida i eficaç, i tan compatible com sigui possible amb tots els interessos en conflicte. 

Altrament, l'única manera d’arribar al 50% de consum elèctric de fonts renovables a Catalunya el 2030 serà fent importacions massives des d’altres territoris mitjançant noves i grans infraestructures de transport d’electricitat (xarxa de molt alta tensió), que seran aprovades pel govern central, competent en la matèria (si, a més, es tanquen les nuclears). Per tant, amb costos més alts per als usuaris. Perquè ningú voldrà assumir la responsabilitat pels costos de no disposar de l’electricitat que les persones i l’activitat productiva demanaran el 2030. I aquest any ja és molt més prop ara que el 2017. Cada vegada més.

Germà Bel és economista
stats