Ja heu renovat la subscripció a Filmin?
He vist Ícaro: la semana en llamas, el documental espanyolista sobre les protestes de l'octubre de 2019 a Barcelona que ha causat les ires (una tempesta dins el got de Twitter) d'alguns ardits patriotes que han cridat al boicot contra la plataforma Filmin, que l'ofereix fins al dia 31 d'aquest mes. El documental en qüestió és tan inepte i risible, tan tosc i caspós, que costa de creure que algú pugui sentir-se ofès per una bajanada d'aquest calibre. Dins l'extens i esplèndid catàleg de Filmin (un regal del cel per a qualsevol que estimi el cinema, al qual no penso renunciar per res, i encara menys per cap crida patriòtica), Ícaro: la semana en llamas encaixaria si de cas a l'apartat dedicat a la sèrie B més extravagant i descabellada, al costat de les hilarants produccions Troma i de les pel·lícules de terror amb sang de quètxup. El judici del Procés, amb el magistrat Marchena presidint un tribunal descaradament de part, va ser el causant de la revolta d'Urquinaona, i també va marcar el punt en què es van desbordar unes clavegueres de l'estat que encara avui ho empudeguen tot. Però una cosa és això i l'altra un documental que sembla escrit i realitzat pels personatges de Martínez, el facha. Ignoro què pinta això entre les estrenes de Filmin d'aquesta setmana, però atès l'historial de la plataforma, em nego a donar-hi més importància. En tot cas, llegiu la crítica de Mònica Planas sobre la peça, i hi trobareu —com sempre— una anàlisi solvent.
L'atac contra la seu de Filmin a Barcelona per part d'independentistes de cartró pedra (fins i tot el nom, Nosaltres Sols, sembla una broma) és un acte de barbàrie, i tant, però sobretot és una imbecil·litat pura i simple. També, els encesos comentaris a les xarxes per part dels custodis i les custòdies de la catalana pàtria. Aquesta mena de reaccions furibundes (encara més contra una plataforma com Filmin, que aposta pel català més que cap altra) són una expressió d'impotència i curtor de mires proporcionals a l'enfarfec que provoquen el to perdonavides, engoril·lat, llepat i/o pedant —de vegades tot alhora— dels especialistes a assenyalar traïdors i conspiracions.
Episodis com aquest són reveladors de per què l'independentisme ha perdut els darrers anys, i per què tornarà a perdre cada vegada que es plantegi fer qualsevol cosa important: perquè no sols produeix salvapàtries i venedors de fum (aquesta mena de personatges hi són a tot arreu), sinó que, a més, els escolta i els dona crèdit. Això produeix un independentisme estantís, ranci, caduc i tibat, que s'ensuma els pets, que transita en un bucle infinit entre el ploricó i l'insult, que malviu de fer ara una pintada a la seu de Filmin i suara d'empaperar una gelateria on un cambrer argentí es nega a parlar català, i que no va enlloc perquè el que diu és tan autorefencial, tan immadur, tan estèril, que no interessa ni ho entén ningú més. Mentrestant, per l'espai de la centralitat es colen Vox i el PP, que s'afanyen a reclamar com a seva la defensa de les llibertats que odien i ataquen.