17/06/2022

Repensar les cadenes de subministrament

5 min
Contenidors de mercaderies al port de Barcelona.
Dossier Repensar les cadenes de subministrament

Des dels anys 80 del segle passat, la producció transnacional va possibilitar l’expansió del comerç a nivell mundial i els baixos preus de les mercaderies, que van contribuir de manera significativa al creixement econòmic. Tanmateix, l’impacte de la pandèmia del coronavirus i de la guerra d’Ucraïna ha mostrat a les empreses que les millores de l’eficiència derivades de la divisió mundial del treball –i de la producció just a temps– tenen un preu: la resiliència. Davant de les escasses probabilitats que els colls d’ampolla en les cadenes de subministrament mundials es resolguin a curt termini, les empreses han passat a concentrar els seus esforços en la repatriació o almenys en una relocalització cap a països amics, a la recerca d’una combinació de més proximitat geogràfica i tranquil·litat geopolítica.

Ara bé, optar per restablir les cadenes de subministrament més curtes i d’abast més nacional (o regional) de la generació anterior suposarà un sacrifici pel que fa al creixement. Per fer-se una idea de la magnitud del sacrifici, n’hi ha prou amb fixar-se en l’absència de recuperació postpandèmia en el pla comercial a la Gran Bretanya post-Brexit. L’Oficina de Responsabilitat Pressupostària del Regne Unit, un organisme independent, calcula que, a llarg termini, la productivitat serà un 4% més baixa del que hauria estat si el Regne Unit hagués conservat els seus profunds lligams comercials amb la Unió Europea. L’especialització que la globalització ha fet possible ha reportat beneficis considerables, com hem sostingut molts economistes des de fa temps (entre ells, jo).

Les empreses s’adaptaran als impactes provocats per les cadenes de subministrament de maneres diverses. N’hi haurà que relocalitzin. D’altres trobaran proveïdors en indrets diferents i, tal vegada, algunes optaran per un augment d'automatització. Les dues darreres estratègies suposaran una penalització menor que la relocalització, però implicaran uns certs costos d’adaptació i noves inversions. Totes tres opcions representaran un retrocés parcial de la globalització dels últims 40 anys.

Altres empreses, però, no podran prendre cap d’aquestes mesures, atesa la magnitud i la naturalesa de les activitats prèvies als seus processos que han anat externalitzant amb el pas dels anys. En alguns sectors, com el farmacèutic i el químic, la producció externalitzada representa ni més ni menys que el 15-20% de la producció total.

A partir del 1980, es va produir una transició substancial entre les empreses, que van passar de fabricar les peces a les seves dependències a adquirir-les de tercers. Aquest procés va ser un reflex de l’expansió de les tecnologies de la informació i la comunicació, que van possibilitar l’enviament d’instruccions i la recepció d’una resposta de manera instantània, així com d’una filosofia empresarial que feia èmfasi en l’eficiència i la producció a subministrament ajustat. Moltes multinacionals van mantenir les activitats amb un alt valor –com ara recerca i desenvolupament o el disseny– al país on es trobava la seu i van enviar fórmules o plànols a fàbriques situades en indrets on els costos eren inferiors, com Malàisia i la Xina. Després d’un període inicial d’aprenentatge, aquestes plantes de producció eren capaces de produir a un cost molt més baix que al país d’origen de l’empresa i, sovint, amb una qualitat més uniforme.

Això no obstant, amb el pas del temps, aquest patró ha generat un altre cost ocult: la pèrdua del que sovint s’anomena “coneixement tàcit” en la fabricació industrial. Amb aquest terme, es fa referència als retocs i l’aprenentatge fruit de l’experiència que mai no es recullen per escrit, però que es donen en totes les línies de fabricació. Aquesta mena de coneixements poden aportar informació crucial als investigadors i els enginyers, però aquesta informació es perd quan la fabricació es produeix a milers de quilòmetres de distància.

Les empreses de països rics han permès que aquestes capacitats es vagin perdent durant dècades i no les poden repatriar ràpidament. Els centres industrials de l’Àsia oriental, com la Xina, Malàisia i Singapur, han desenvolupat avantatges sostenibles i difícils de reproduir en sectors concrets i en àmbits com la logística.

Aquesta situació també resulta problemàtica per als dirigents polítics. Actualment, assegurar-se el subministrament en matèries primeres i béns clau com els aliments i els microxips és un objectiu de la màxima prioritat per a la majoria de governs. Algunes economies avançades han posat en marxa iniciatives per reconstruir la seva capacitat industrial, com l’ambiciós pla de la Unió Europea per als semiconductors, dotat amb 43.000 milions d’euros, o la proposta de Califòrnia per a la fabricació d’insulina i altres medicaments genèrics, dotada amb 100 milions de dòlars.

Tot i ser una bona idea, aquestes iniciatives requeriran una quantitat de temps i de recursos considerable per fructificar. Mentrestant, una altra possibilitat passa per acumular reserves. Hi ha països que ja posseeixen existències de petroli i de gas i molts disposen de reserves d’aliments, com ara les de formatge i mantega dels Estats Units, per bé que les darreres obeeixin als ajuts a les rendes dels agricultors, més que a la voluntat de garantir el subministrament. El Regne Unit, malgrat això, va reduir les seves reserves estratègiques d’aliments a mitjans dels anys 90.

Els embuts actuals en les cadenes de subministrament també han fet palesa una reducció de la competència que, a grans trets, ha passat desapercebuda. Si bé els economistes han assenyalat que en molts mercats s’observava una concentració creixent, en general s’ha tendit a parar atenció a les grans empreses, les superestrelles, que es troben al capdavall de les cadenes de producció. La carestia d’avui dia, però, ens recorda que, com més s’especialitza cada vincle de la cadena, menys competència hi pot haver en cada etapa.     

Almenys fins fa poc, les polítiques en matèria de competència no s’havien preocupat gaire de les empreses verticalment integrades mentre hi seguís havent competència en el mercat minorista. Es presumia que la pressió a l’extrem inferior de la cadena es desplaçaria en sentit ascendent. Si bé alguns ja havien començat a qüestionar aquest consens en vista de les proves cada cop més nombroses del poder de mercat de les grans empreses, l’escassetat de diòxid de carboni (un subproducte dels fertilitzants) en la producció d’aliments al Regne Unit i l’enorme repercussió del tancament d’una fàbrica sobre el subministrament de llet infantil en pols als Estats Units corroboren de manera rotunda aquest qüestionament.

Els problemes en la cadena de subministrament són conseqüència d’haver oblidat que hi ha altres consideracions importants, més enllà de l’eficiència econòmica, i que els coneixements pràctics de l’ofici no es poden transmetre a través d’internet. Malauradament, no es pot resoldre problemes que han sorgit al llarg de quatre dècades d’un dia per l’altre i, per als dirigents polítics, no és evident quina és la millor estratègia per fer-ho; una raó més per començar a repensar el model des d’ara.

Copyright Project Syndicate

Diane Coyle és catedràtica de polítiques públiques a la Universitat de Cambridge
Dossier Repensar les cadenes de subministrament
Vés a l’ÍNDEX
stats