Una republicana il·lustre: Isabel Vila (1935)

De l’article de Carles Rahola (Cadaqués, 1881 - Girona, 1939) a El Diluvio (8-VIII-1935) sobre Isabel Vila (Calonge, 1843 - Sabadell, 1896), considerada la primera sindicalista catalana. Era coneguda com a Isabel Cinc Hores per reivindicar la jornada de cinc hores per a la canalla de menys de 13 anys que treballava a les fàbriques. Aquest dijous fa 125 anys de la seva mort.

En un dels nostres assajos històrics sobre el Vuit-cents, en parlar del cabdill republicà Pere Caimó i de les jornades d’octubre de 1869, vàrem dedicar uns mots a una joveneta de Llagostera, Isabel Vila Pujol, que acompanyà els voluntaris federals a La Bisbal. Aquella figura, gairebé ignorada, de dona republicana, ens interessà i procuràrem saber detalls de la seva vida. Què havia esdevingut d’ella, després de la dissortada gesta empordanesa? [...] Isabel Vila era una noia encisadora i d’una gran bondat; “plena de gràcia i de joventut, virtuosa i fervent republicana”, l’anomena Caimó, que va tenir l’avinentesa de tractar-la i d’admirar el paper que representà, en aquells esdeveniments. Era també d’una sensibilitat exquisida. Un sol fet, que havia de tenir una influència decisiva en la seva vida, bastaria a demostrar-ho. Isabel tenia relacions amb un jove de la població, de família benestant. Aquell jove un dia es va permetre una innocent llibertat amb ella. A Isabel va semblar-li allò una falta de respecte, més a més tenint en compte la diferent posició social dels dos, i decidí acomiadar-lo. Des d’aquell dia Isabel deixà d’assistir als llocs de diversió i evità sobretot de trobar-se amb el seu antic promès. Òrfena de pare, Isabel Vila treballava per viure i dedicava els seus lleures a atendre els malalts del poble, que eren els seus amics predilectes, i a conrear la seva intel·ligència. La seva il·lusió era estudiar la carrera del magisteri, però estava mancada de mitjans i aleshores no hi havia gaires facilitats. Fou en aquella època, precursora de la revolució del 1868, que Isabel seguí amb interès vivíssim les lluites polítiques i s’apassionà per la que ella anomenava fervorosament la “santa causa de la llibertat”. Triomfant la revolució de setembre, els republicans federals, decebuts per les orientacions del Govern que presidia el general Prim, tornaren a conspirar. Isabel assistí a algunes de les reunions que es celebraren per a tractar d’alçar-se en armes. [...] Ella va oposar-se assenyadament a una aventura que creia que no tenia cap probabilitat de reeixir. Un dels reunits, sense els miraments que es mereixia aquella joveneta, s’aixecà, i s’atreví a titllar-la de covarda. Isabel contestà, molt indignada, que no en tenia res de covarda, però que era humanitària i aniria amb els lluitadors, fos on fos, sense fer cas dels perills, amb draps, benes i desfiles per eixugar la sang que bàrbarament anava a vessar-se. [...] El dia de la mobilització dels republicans federals Isabel se’n va anar amb ells [...] El seu comportament fou admirable; [...] Poc temps després de l’alçament federal de La Bisbal, [...] assabentada que havien estat donades ordres per a la seva detenció, va decidir anar-se’n a França. [...] Aconseguí una plaça de professora de llengua espanyola en un col·legi de Carcassona [...] fins que resolgué tornar a Espanya.