Hi pot haver democràcia en un món tan desigual?
Per molt que vulguem ignorar-ho, l’any comença fosc, políticament parlant. Trump capgira l'ordre global, i ens trobem davant un ràpid creixement de les opcions d’extrema dreta, molt amenaçadores i que, en aquest moment, semblen tenir una força imparable. Per als que som grans i hem viscut sota la dictadura, aquesta tendència és gairebé incomprensible, i és inevitable que ens preguntem com hem arribat fins aquí.
Les causes són múltiples, evidentment. Des del meu punt de vista, però, n’hi ha una de principal. Després de la Segona Guerra Mundial, al món occidental va predominar el punt de vista socialdemòcrata, i la vida de la majoria de la gent va millorar molt. A partir dels vuitanta, però, va començar l’etapa neoliberal, les conseqüències de la qual són les que patim ara. Fins a aquell moment s’estava produint a Occident una certa redistribució de la riquesa. Als vuitanta es van posar en marxa un conjunt de mecanismes vinculats a la globalització, les polítiques autoritàries i l’anul·lació dels sindicats que van crear les condicions per al drenatge de riquesa cap a una minoria i va modificar la distribució dels ingressos.
És el gran creixement de la desigualtat econòmica, que genera desigualtats de tot tipus i que sempre s’acaba traduint en una polarització política, reflex d’una societat fracturada. La nova edició del World Inequality Report, publicada fa uns dies, ens ho confirma. La magnitud de la desigualtat és ara esfereïdora, però, sobretot, ho és la tendència. Si observem com es distribueixen els ingressos, veiem que el 10% més ric del món disposa del 53% del total; el 40% mitjà, del 38% dels ingressos –per sota, per tant, del que hauria de rebre en una distribució igualitària–, i el 50% més pobre rep únicament un 8% del total. Si mirem el que passa amb la riquesa –propietats d’empreses, terres, habitatges...–, la distribució és encara més desigual: el 10% més ric acapara el 75% de la riquesa mundial; el 40%, només el 23%, i la meitat més pobra de la humanitat, el 2%. Com a síntesi: unes 56.000 persones –una mil·lèsima part de l'1% més ric– acumulen tres vegades més riquesa que el 50% –uns 4.100 milions de persones– més pobre del món. I, com veiem, fins i tot la classe mitjana està desposseïda de la riquesa que li correspondria en un món igualitari. No ens pot sorprendre, doncs, el creixent del malestar que constatem.
Evidentment, la desigualtat no és igual a tot arreu. Un dels països més desiguals és, justament, els Estats Units: en dades del 2024, l’1% més ric és propietari d’un 34,8% de la riquesa total, mentre que el 50% més pobre disposa únicament de l’1%. No és per atzar, doncs, que la democràcia nord-americana, que semblava tan sòlida, doni senyals desesperats de trobar-se en molt mal estat.
I és que cal ser conscients que la democràcia és incompatible amb aquest desnivell tan accentuat de la riquesa. ¿Algú pot creure seriosament que es pot participar en igualtat, que hi pot haver cohesió i convergència d’interessos, quan les situacions personals són tan extremadament diferents, quan molts necessiten que tot canviï i d’altres volen que tot segueixi igual i que el seu procés d’enriquiment s’acceleri? ¿Encara ens preguntem com és que hi ha crispació? ¿Que com és que, en comptes de ser àmbits per construir acords, els Parlaments siguin ara espais carregats d’insults i, en determinats llocs, quedin directament anul·lats per les dictadures, la violència física i la repressió? ¿Que com és que les institucions jurídiques es divideixin i polititzin, i perdin la seva funció d’equanimitat?
Un fet sorprenent de la crisi actual és que la gran majoria de gent que experimenta l’empobriment es decanti per opcions d’extrema dreta, quan l’esperit revolucionari solia inclinar-se cap a l’esquerra. No és la primera vegada que això succeeix. Ho sabem prou bé, coneixent el que van ser el nazisme i el feixisme, i fins i tot la Falange espanyola, que va néixer amb rivets d’obrerisme. El populisme i la demagògia són les bases d’aquests moviments, i assenyalen uns culpables de tot: a Alemanya els va tocar als jueus, a Espanya en bona part als catalans, i avui recau sobre els immigrants. Tot basat, esclar, en una profunda despolitització de la població, ara convenientment manipulada des de les xarxes socials.
Aquest any se celebrarà a París una conferència sobre la desigualtat en la qual intervindran alguns dels economistes més coneguts del món, molts d’ells de l’equip que confegeix el World Inequality Report. Esperem que sigui exitosa i estarem atents a les seves recomanacions. Perquè la desigualtat creixent ho està espatllant tot. Si no aconseguim invertir el seu creixement, anem cap a un desastre col·lectiu anunciat. Un tipus de desastre que, a partir d’un cert moment, ja no sol tenir aturador.
