El que revela el cas 'Esas latinas'
La polèmica arran de la representació teatral Esas latinas a l’Ajuntament de Barcelona ha evidenciat la complexitat de la convivència lingüística i la discriminació a Catalunya. Més enllà del debat sobre els límits de l’humor i la llibertat artística, aquest episodi ha posat de manifest les profundes tensions existents entorn de la llengua, la integració i el racisme estructural. En un context social marcat per la frustració col·lectiva posterior al procés independentista, qualsevol qüestió relacionada amb la llengua es converteix fàcilment en un camp de batalla simbòlic, reflectint una sensibilitat creixent dins la societat catalana. A l’obra, presentada durant l’acte de l’Observatori de les Discriminacions de Barcelona, l'han acusat de catalanofòbia alguns sectors, mentre d’altres la defensen com una crítica necessària a determinades actituds excloents.
En una nació minoritzada com Catalunya, és legítim demanar que les persones migrades i alteritzades aprenguin el català per afavorir les relacions socials. Tanmateix, aquesta demanda només és justa si es té en compte la realitat material i les dinàmiques d’exclusió que viuen aquestes persones. El problema no només rau en la necessitat de la llengua, sinó també en les condicions de les persones que l’han d’aprendre i en la manera com s’exigeix: quan la demanda es fa des de la prepotència o l’exclusió, deixa de ser una eina d’integració i es converteix en una forma més de discriminació dins d’un context de racisme estructural. Cal, doncs, distingir entre la legítima promoció del català i les actituds discriminatòries que poden acompanyar-ne l’exigència.
Les dades de l’Observatori mostren que la gran majoria de denúncies per discriminació lingüística a Barcelona –fins al 99%– corresponen a casos en què les persones han estat discriminades per parlar en català. Aquestes situacions es donen sobretot quan els afectats utilitzen el català en serveis sanitaris o quan s’adrecen a funcionaris públics. Tanmateix, moltes persones migrades i alteritzades també viuen obstacles per la demanda de coneixement del català, fet que pot dificultar la seva incorporació social i laboral en les primeres etapes de l’acomodació. Aquesta doble realitat exigeix una mirada matisada: la defensa dels drets dels catalanoparlants no pot invisibilitzar les dificultats d’accés al català per a qui arriba de fora, però tampoc es pot permetre que la llengua pròpia sigui marginada o menystinguda en espais públics.
El debat lingüístic no es pot deslligar del racisme estructural que afecta moltes persones migrades i alteritzades a Catalunya. Segons les dades recents, gairebé una quarta part de les discriminacions racistes es produeixen en l’accés a drets socials. Aquestes persones sovint pateixen segregació escolar, residencial i laboral, amb condicions materials precàries i una representació pública degradada. Més enllà de la polèmica per l’espectacle Esas latinas, la denúncia sobre el racisme hauria de posar el focus en el fet que la política catalana no garanteix les condicions necessàries perquè es produeixin processos reals de socialització en català, ni tan sols dins l’àmbit escolar. La segregació escolar, per exemple, es manifesta en el fet que existeixen molts centres educatius públics amb més del 90% dels infants d’origen migrat, superant tots els percentatges de la segregació residencial. Aquesta realitat fragmenta la societat, no afavoreix que el català sigui l’idioma vehicular i dificulta la construcció d’un projecte comú.
El català ha de ser la llengua vehicular de l’ensenyament i la vida pública, però perquè compleixi un paper realment integrador calen polítiques públiques efectives que facilitin tant l’aprenentatge com l’ús social de la llengua. A la manca de polítiques lingüístiques valentes i inclusives de la Generalitat que tinguin en compte la realitat material de la població migrada i alteritzada, cal afegir-hi una altra complexitat: la relació dels catalanoparlants amb la seva llengua és plural i canviant. Mentre que alguns la defensen activament, d’altres l’han incorporat com a pròpia al llarg del temps, i molts adapten l’ús lingüístic segons el context o la persona amb qui parlen.
La polèmica entorn d’Esas latinas posa de manifest la urgència d’un debat serè i madur sobre la llengua, la integració i la discriminació a Catalunya. Ni la hipersensibilitat ni la simplificació dels conflictes aporten solucions reals. El país necessita polítiques valentes, diàleg sincer i un compromís col·lectiu per convertir el català en una eina de convivència, no en una barrera, i per combatre el racisme estructural que encara divideix la societat. Només així es podrà construir un projecte comú fonamentat en la justícia social.