Una revista amb dues censures fins al 1966 (2001)

De l’article –traducció pròpia– de Llorenç Gomis (Barcelona, 1924-2005) a El Ciervo (VI-VII-2001), revista que va dirigir fins a la mort i que havia fundat l’any 1951 junt amb altres joves intel·lectuals a l’empara de l’Associació Catòlica de Propagandistes. Aquesta vinculació confessional explica que aquest periòdic inspirat en l’humanisme cristià estigués sotmès durant anys a una doble censura: l’eclesiàstica, i també la civil abans de la llei de premsa del 1966. Al Palau Robert s’ha inaugurat ara una exposició sobre aquesta publicació cultural, que compleix 75 anys.

[...] Així com la censura eclesiàstica de la revista El Ciervo es feia sobre els originals i facilitava un cert grau d’adaptació, la civil es feia sobre galerades i calia que ens limitéssim a eliminar allò que ens havien ratllat: unes paraules, unes línies o un article sencer. Era un tràmit administratiu estricte. Així com de la censura eclesiàstica me n’ocupava jo anant a casa del censor, de la civil se n’ocupava el meu germà Joan o també Alfonso Carlos Comín, que vivia a la Rambla, al costat de la delegació del ministeri d’Informació. Alfonso sortia abatut quan veia les galerades ratllades amb un enèrgic llapis de color. Veient que sovint la censura ratllava coses de contingut religiós recordàvem al censor –solia ser un advocat o un periodista– que ja passàvem censura eclesiàstica. Però això no va impedir que la censura civil ratllés frases de l’Evangeli. Esclar que eren textos en els quals Jesús era acusat d’agitador o revolucionari. No recordo que ens preocupés gaire la censura. Teníem la sort que amb la periodicitat mensual de la revista i el seu caràcter de butlletí cultural no ens enviessin consignes com les que rebien els diaris i els setmanaris d’informació general, que havien de publicar editorials i articles en dates assenyalades com el 18 de juliol, l’1 d’abril (Dia de la Victòria), l’1 d’octubre (que si no recordo malament era el Dia del Caudillo o alguna cosa així). Mentre va durar la censura nosaltres fins i tot ens vam permetre el luxe de no escriure mai el nom de Franco. En una premsa on era esmentat a dojo, sobretot a la portada, i sempre per elogiar-lo, el mateix silenci ja resultava interessant per al lector. [...] Una vegada el Dr. Demetrio Ramos, catedràtic d’història d’Amèrica i delegat d’Informació i Turisme, em va cridar al seu despatx per parlar d’El Ciervo. Tenia damunt la taula un gran volum amb tapes ornamentades. Era, en efecte, un llibre únic. El Dr. Ramos tenia en ell el privilegi de llegir allò que ningú més no podia llegir: els textos ratllats per la censura. [...] Va obrir el llibre dels enigmes i les claus amb cautelosa solemnitat. Es va aturar en una nota que havia ratllat a les galerades d’El Ciervo. Era sobre el generalíssim xinès Chang Kai-shek, que s’anava fent reelegir president una vegada i una altra a Formosa. Era ja una persona molt gran. Crec que la nota l’havia redactat Antoni Jutglar, coneixedor de la política internacional a l’Àsia. Però el Dr. Ramos creia tenir el secret de la interpretació d’aquell text breu, però elogiós, imagino, del militar xinès. Generalíssim, cap d’estat, vell... Allò que es deia en aquella nota potser feia referència implícita a Franco, i per tant calia suprimir-ho pel bé de tothom. El motiu de l’entrevista era advertir-me contra la infiltració a la revista d’elements perillosos, segons ell, com, entre altres, Antoni Jutglar, Alfonso Carlos Comín o Julio Cerón, [inspirador del Frente de Liberación Popular, organització que en els cercles de la clandestinitat antifranquista era anomenada El Felipe]. [...]