Robatoris a dreta i esquerra

El cas Cerdán ha caigut com una bomba de dispersió que, molt més enllà d’un president o d’un govern, està enviant metralla contra la moral de la societat i la qualitat de la democràcia mateixa. Per això, aquests dies, hi ha tota mena d’esquinçaments de vestidures. Per exemple: “L’esquerra no roba”, va dir Rufián. Error. La corrupció és una possibilitat tan antiga com la condició humana: pels segles dels segles, a tot arreu, ha robat gent de tots colors.

Precisament, aquesta superioritat moral que sovint exhibeix l’esquerra és la mateixa que fa que els arguments de Sánchez (“El PP és una enciclopèdia de corrupció!”) sonin dèbils i facin ràbia, perquè redueix la línia de defensa al fet que, si ell caigués, vindrien la dreta i la ultradreta, que han robat molt més. Això només serveix per enredar la gana. De fet, si hi ha hagut un argument que ha anat aprimant la capacitat de la socialdemocràcia de transformar i entusiasmar és el de repetir que els altres són pitjors i que si tu no hi vas, ells tornen. Fa vint anys que ho diuen i no paren de perdre vots.

“Tots són iguals”. No és veritat. La política és plena de gent honesta, i almenys, en democràcia, tenim la possibilitat de fer fora els deshonestos.

“I el cas de corrupció esclata ara, en plena declaració de la renda”. Sí, aquest és un contrast dolorós, més encara, escandalós. Però la demagògia té un límit. Si volem que aquest matí els hospitals i les escoles estiguin oberts, hem de pagar impostos, i ara no ens agafarem a uns corruptes i al poc control que van tenir sobre ells per oblidar que els serveis públics els aguantem entre tots.

“Que castiguin els corruptors”. Doncs sí. Hem d’anar més enllà de les peticions de perdó i de les disculpes. Si algú encara juga brut per aconseguir una adjudicació d’obra o servei públic, que el castiguin a ell i a l’empresa on treballa.