Roger Mas, la vibració d’un país

Amb un impecable vestit blau llampant i calçat amb unes espardenyes de set vetes, surt a l’escenari Roger Mas, el cantant de la veu de vellut greu, l’artista dels somnis amb els peus a terra. Li cauen de les butxaques, madures de més de dues dècades de música, la festa, la transcendència i un indissimulat orgull per les arrels de l’avi concertista i el país dels desconcerts.

Roger Mas canta a Porrera, en el marc del Festival Terrer Priorat, a la modesta sala d’actes del casal, agombolat per contrabaix, bateria i piano i deu músics de la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona. I ja se sap que allà on s’ajunten flabiol i tamborí, tibles, tenores, trompetes, trombons, fiscorns i tubes, se sent passar el vent i baixa tot, no tant per la intensitat instrumental, que els mestres saben modular amb expertesa a demanda de la peça, com per la intensitat emocional. La tenora desencadena torrents d’endorfines i no calen discursos entre cançó i cançó ni lletres carregades d’or i flama per transmetre el missatge.

I així desfila un repertori on hi ha per triar i remenar, versions inoblidables de Quan tothom viurà d’amor o L’àguila negra, interpretacions trapelles de La bien pagá o La Llorona, una corprenedora repassada a Lo comte Arnau i un apoteòsic final amb La Santa Espina, de Morera i Guimerà, tot interpretat amb tots els matisos d’una cobla que sap fer jazz i bandes sonores, i l’escrupolosa alegria i el distanciament irònico-solsoní d'en Mas, el músic que compta quan canta com si ballés sardanes. Al febrer serà al Palau de la Música, i ara que l’autenticitat és tendència (en aquest cas, la qualitat es dona per descomptada), si voleu explicar aquest país a algú que el vulgui entendre, convideu-lo a sentir Mas amb la Cobla Sant Jordi.