'Romancero gitano' de Federico García Lorca (1928)

De la crítica de Lluís Montanyà (Barcelona, 1903 - Ginebra, 1985) apareguda a L’Amic de les Arts (Sitges, 31-X-1928) arran de la publicació de Romancero gitano del poeta i dramaturg Federico García Lorca (Fuente Vaqueros, Granada, 1898-camí de Víznar a Alfacar, Granada, 1936). El periodista Lluís Montanyà, un capdavanter de l’avantguarda en el nostre àmbit cultural, va ser dels pocs que a Catalunya es va interessar llavors per la poètica de Garcia Lorca. A ell va dedicar un altre article en conèixer l’assassinat del poeta pels franquistes, aquest agost farà vuitanta-nou anys. 

La personalitat d'aquest jove poeta andalús –gran amic nostre i il·lustre col·laborador de L’Amic de les Arts– és d'un esplèndid polifacetisme. Variadíssima i, a estones, desconcertant. Esdevé impossible d'empresonar-la dintre les malles rigoroses d'una crítica tècnica o professional. No ho intentarem pas. Federico Garcia Lorca no és un d'aquells poetes unitonals i monorrítmics, de fàcil anàlisi i ràpida classificació. La seva obra, complexa i de gran envergadura, encara que no gaire copiosa exigeix l'entusiasme apassionat i una temperatura de quaranta graus, en contrast amb la fredor gèlida de la crítica en ús. La poesia de Garcia Lorca —fins ahir gairebé inèdita i que avui ha traspassat ja les fronteres continentals i l'Oceà —és una cosa viva i palpitant; tan viva i tan palpitant que fa impossible i prematur tot judici definitiu de conjunt, com no sigui el de reconèixer admirativament la seva elevadíssima qualitat, la seva excepcional riquesa lírica i imatgista. [...] Garcia Lorca és un poeta incomprès. Aquesta manifestació sorprendrà, sens dubte, després de l'èxit unànime i esclatant del Romancero gitano, l'aparició del qual ha tingut totes les característiques d'un esdeveniment ressonant. I, precisament aquest èxit, demostra la incomprensió fonamental d'un gran nombre d'intel·lectuals burgesos davant l'obra d'aquest poeta novíssim. Ens referim, naturalment, més a l'èxit de crítica que al de públic, puix que la poesia de Lorca, com tota l'art verament nova que ho sigui en essència i no per simple accident, té un caràcter eminentment popular, encara que això pugui semblar paradoxal a tots aquells qui, per una cultura deficient, mal païda i desorientada, tenen atrofiada la capacitat receptiva del fet poètic. [...] Romancero gitano és d'una intensitat dramàtica formidable. És un llibre de pura entranya tràgica, estricta, nua i bategant —pura— sense inútils maquillatges de retòrica. Molt poques vegades resta espai entre els seus versos per al somriure irònic, tan car a la literatura d'avui, per un equivocat orgull i un desmesurat i desdenyós amor propi. I és que Garcia Lorca s'ha sentit dominat pel seu assumpte, que ha fet vibrar les seves més íntimes fibres i evocat, potser, les meravelles d'un atàvic somni involuntari. Tota una raça —vigorosa, forta, interessantíssima; amb les seves obsessions, amb els seus odis, amb les seves supersticions, amb les seves petulàncies— passa davant el lector com en un fris magnífic, en els grans aspectes de la seva estructura física. Tots els drames i tots els idil·lis s'hi troben com en un poema viscut […] I la raça gitana, transportada fora del temps i gairebé de l'espai, se'ns apareix en el seu aspecte llegendari i formidable, gràvid de coses misterioses, eternes i sense nom. Aquella raça en la qual ritus de religions mortes i oblidades sobreviuen; símbols de forces —temps ha enderrocades— romanen intactes; costums de pobles primitius per sempre desapareguts— resten, tramesos sense canvi, de generació en generació; i modes exòtiques, estranyes i inútils, són conservades com a testimonis de la noblesa i de la bellesa d'una existència anterior. […]