Rosalía n’estava al cas?

1. Aquest dilluns, un grapat de gent anònima traurà el nas als mitjans de comunicació amb l’eufòria als ulls i una copa de cava a la mà. Seran els afortunats a qui haurà tocat la rifa. Si has comprat loteria, hi ha un 0,00001 de probabilitats que et toqui la grossa. Per tant, si tens una probabilitat entre cent mil de guardar a la tauleta de nit un dècim del número guanyador és lògic que estiguis molt content. No sé quantes probabilitats tenia un seguidor de Rosalía d’aconseguir una entrada per a algun dels quatre concerts que farà al mes d’abril a Barcelona, però m’ensumo que moltes menys. La demanda global era enorme i la capacitat del Sant Jordi és limitada. I, potser per això, no conec ningú que aconseguís comprar una entrada el dia que es posaven a la venda. (En la prevenda de dies abans, per a gent amb compte corrent al Banc Santander, sí que sé d’una noia que en va poder comprar dues.)

2. Rosalía és, a banda de la catalana més universal, el fenomen musical mundial del moment. Si en la seva gira prevista per al 2026 fa 42 concerts, quatre dels quals són a Catalunya i quatre més a Espanya, és comprensible que els fans d’arreu maldin per comprar entrades. Sabent que serà un bé escàs, el sistema de venda hauria de ser molt més transparent. I, en aquest cas, hi ha hagut molt poca “lux”. Rosalía, tant pendent de les seves campanyes de màrqueting –tan originals com imbatibles–, també hauria de procurar no generar tanta frustració als seus fidels –per dir-ho en termes religiosos– amb un sistema de venda en línia que fa olor de socarrim. Per més que aquell matí de l'11 de desembre, dues hores abans d’obrir la venda, a les oficines, a les redaccions, a les aules universitàries ja hi hagués gent a la cua virtual amb un número per sota del 1.000, ni aquests no aconseguien adquirir les entrades. Quan els arribava el moment de la compra, o deia que ja no en quedaven, o no els deixava comprar dues entrades (en teoria en podies comprar quatre), o no et deixava pagar, o et sortia “System error 01”. Me n’han explicat de tots els colors. Amb un denominador comú: quan ja et pensaves que eres a un sol pas de poder-les comprar, la màquina et tornava a la cua virtual amb un número tan alt (un 80.000, posem per cas) que ja sabies del cert que no ho aconseguiries. Haver-ho fet tot bé, salivar ja amb les entrades i no obtenir-les, et deixa amb una sensació d’indefensió absoluta. Més enllà, esclar, de les quatre hores de pèrdua de temps personal i del munt d’hores de jornades laborals que es van perdre pel camí.

3. La indignació creix entre els seguidors quan, l’endemà, a les pàgines web de revenda alegal, pots comprar un grapat d’entrades per a la Rosalía amb el preu multiplicat per molt. El negoci està muntat així. Un percentatge important de l’aforament flueix cap a aquestes empreses que semblen conxorxades amb els promotors dels concerts. Què en sap, la Rosalía, de tot això? Segurament res. L’informen que ha venut totes les entrades en un tres i no res, i deu estar encantada de la vida. Quins temps aquells que els artistes mimaven els seus seguidors. Avui sembla que els maltractin. I que hi hagi un cert gust, cínic, en aquesta estratègia d’humiliació col·lectiva. Un altre exemple és amb el mateix disc de la Rosalía. Així com la capacitat dels concerts al Sant Jordi és limitada, la fabricació del vinil de Lux és una mera qüestió d’engegar la màquina i anar imprimint. Però no, tampoc. N’han fet pocs, han fet curt, i ni el tió podrà cagar un disc que, pel que em diuen, conté quatre cançons que només es poden escoltar en el disc físic. No són a Spotify ni a cap plataforma del nou món. El capitalisme descordat genera, així, una necessitat comercial que, al no poder comprar el disc, comporta més frustració. El maleït peix que es mossega la cua. “Fucking money man”.