La salut mundial té veu de dona
Aquest desembre, la Beca Bada del Col·legi de Metges de Barcelona m'ha permès de mirar la sanitat des de dins d’un país africà, sense presses (pole pole, que dirien en suahili). No ha estat només una estada formativa. Diria que he entrat en una xarxa invisible de metgesses, infermeres, gestores i investigadores que no només curen, sinó que dibuixen, amb llapis de colors, el mapa dels sistemes de salut del futur. Dones de primera línia que no demanen permís per liderar i dones des d'oficines obertes de salut pública on les decisions salven vides abans que les ambulàncies arrenquin. Potents, en majúscules, i sovint exhaustes, en silenci. I, potser per això, llegint l'informe de Women in Global Health La gran renúncia: per què les professionals de la salut ho deixen m'he ennuegat amb el cafè (per cert, kenià i boníssim).
L’informe, que malgrat tenir un parell d’anys segueix vigent, m'ha fet veure les dues cares d'una mateixa moneda. D'una banda, aquestes dones que he conegut, referents que es mantenen fermes. De l'altra, una tendència global preocupant, atès que centenars de milers de professionals deixen la professió o emigren, exhaustes per un sistema que no les sosté.
Les dones representen el 70% de la força laboral sanitària mundial, però ocupen menys d'un 25% dels càrrecs de lideratge. Són majoria diagnosticant i curant, però minoria decidint. I aquest desequilibri té conseqüències, ja que, quan qui pren les decisions no és sensible a la precarietat sobre el terreny, les solucions s’esgoten. Perquè curar en sistemes trencats, amb sous que no reflecteixen la càrrega emocional i estructures on el sostre de vidre és més dens que el formigó, té un preu invisible, que és la pèrdua de les professionals més valuoses.
Ja abans de la pandèmia de covid-19 s’alertava de la manca de professionals de la salut a tot el món, i especialment en països de renda baixa i mitjana. Amb la “gran renúncia” de professionals, aquesta mancança ja diagnosticada s’eixampla i, a sobre, es complica amb la “gran migració” de la qual alerta l’informe. Professionals que marxen a altres països buscant millors condicions. Així doncs, la renúncia de professionals agreuja la situació als sistemes de salut de renda alta i dessagna els sistemes de renda baixa i mitjana.
Més enllà de formar nous professionals, el repte és retenir aquest talent. No amb medalles, sinó amb estructures que responguin. I això ens beneficia a tothom. Una sanitat equitativa, amb veus femenines en tots els nivells, té més probabilitats de ser una sanitat més resilient, més sensible i més sostenible. En definitiva, actua en pro de sistemes de salut més forts i avançats. Les dones que he conegut aquest desembre no marxen: es queden per construir. I necessiten aliats institucionals, no aplaudiments. El futur de la salut no se salvarà només amb xifres, se salvarà amb persones que, com elles, decideixen que és possible una altra manera de fer les coses. I ho fan. I això, més que cap diagnòstic, és el que em fa ser optimista.