Salvat-Papasseit

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsLa mort de Joan Salvat-Papasseit, cloent una vida, el curs de la qual no es podia preveure, obliga el crític a considerar com una obra finida el que tot just és una obra iniciada. Iniciada, això sí, en un to admirable de gràcia i de sinceritat. Hi havia en el poeta Joan Salvat-Papasseit un cert nombre de paradoxes. Ell era, i es complaïa en ésser, un home de suburbi; [...] però tenia en canvi l’ànima més adorablement burgesa que hem vist; d’aquesta burgesia catalana tan plena de tradició, tan fina com una aristocràcia. Ell usava els mètodes més complicats de la nova poesia; feia cal·ligrames i escrivia en formes sovint extravagants, i la veu de la seva poesia era la més senzilla i immediata. Ell esverava el poble amb les seves gosadies i era en canvi el poeta més finament popular de Catalunya. El cas de Salvat-Papasseit planteja un problema greu a la nostra crítica. Mentre Salvat-Papasseit feia cal·ligrames i estava en plena actitud futurista, hom troba els seus versos més purs i de contingut més clàssic. En canvi, a impuls del moviment que podríem anomenar classistitzant, adopta formes tradicionals. A La gesta dels estels, la seva expressió esdevé confusa, [...] Els versos millors de Salvat-Papasseit es troben entre les coses de contingut més futurista. La lliçó és que no sempre l’adopció de fórmules determinades porta al classicisme. I que l’adopció de formes tradicionals pot no sols acostar el poeta a l’ideal clàssic sinó apartar-lo d’ell. De tots els llibres de Salvat-Papasseit el que revela més finament la seva sensibilitat és L’irradiador del port i les gavines. La visió del món de Salvat-Papasseit és humanitzada. Jo diria que la visió de Salvat-Papasseit és una visió “obliqua” del món, visió que és condicionada probablement pel seu estat físic. En Salvat-Papasseit no totes les coses són presentades amb l’objectiu que tenen, ans el relleu és donat per la posició particular del poeta. És per això que aquell desenfocament característic de la posició d’avantguarda no era en ell producte de cap esforç sinó una conseqüència més aviat natural de la seva manera d’ésser. [...] Hi ha per exemple a L’irradiador del port i les gavines una poesia titulada Tot l’enyor de demà on totes les coses són colorades de l’emoció subjectiva del malalt. Doncs bé, difícilment hi ha res que arribi tan fàcilment i tant directament a la subjectivitat aliena. I és que el subjectivisme de la poesia de Salvat-Papasseit en els moments de màxima altura té aquella qualitat divina de la bona poesia lírica: la combinació del màxim de subjectivitat amb el màxim d’individualitat. Ell parla de les seves emocions, ells ens dóna una visió particular del món, ell interpreta la vida en una forma especial, però cada una d’aquestes coses té un ressò en el nostre esperit i en tots els esperits. La línia de la seva emoció es confon amb la de la nostra emoció. [...]