Sánchez, deixeble de Cela

Pedro Sánchez sap (perquè ho ha viscut) que l'opinió pública és tan agressiva com pusil·lànime: pot aixecar estrèpit i polseguera, però s'arronsa i canvia de direcció davant de qui no es deixa aclaparar per l'enrenou. Passa amb els gossos: els que envesteixen, s'aturen davant de qui no dona senyes d'espantar-se. No es tracta de no tenir por, sinó de dominar-la. El control de les emocions, unit a una intel·ligència tàctica que li permet fer bones lectures pràctiques de la realitat al seu voltant, ha estat la clau de la carrera política del president espanyol, i per això mateix no figura en aquell Manual de resistencia, que sempre se cita quan es parla de la seva aparent capacitat de sobreviure a l'adversitat. El llibre només era un producte de màrqueting del PSOE, però va acomplir la seva funció: ningú l'ha llegit mai, però tothom el cita com si servís per entendre alguna cosa.

És evident que Sánchez travessa les hores més baixes de la seva trajectòria, juntament amb l'època que va ser expulsat de la secretaria general del partit en una estranya revolta de barons amb manifestació inclosa davant la seu de Ferraz. Però hi ha una diferència determinant: aleshores Sánchez no tenia el poder, i ara sí que el té. Desconec si Sánchez ha llegit Camilo José Cela, un bon escriptor i un personatge indigne que va fer famosa una divisa: “qui resisteix, guanya”. Les mesures anticorrupció que va anunciar, i que podeu llegir a la crònica d'aquest diari, són una manera de guanyar temps.

Tot i ser gallec com Cela, Feijóo no ha llegit res i es va presentar al debat sobre corrupció amb les mans buides. Les coses que va dir i les propostes que va fer (reforçar l'UCO, que li va a favor, i desfer el Tribunal Constitucional, que li va en contra) no estan a l'altura del moment greu que, segons ell mateix, travessa Espanya. Sánchez i el PSOE saben que el calendari judicial que té el PP per davant és ric en escàndols: els morts per la DANA del País Valencià, els morts a les residències geriàtriques de la Comunitat de Madrid durant la pandèmia, el cas d'Alberto González Amador, les aventures de la policia patriòtica o clàssics de la corrupció que encara tenen llarga vida als jutjats –com les trames Kitchen, Púnica i Lezo– llastren les expectatives d'un PP que ara juga a presentar-se com a paladí contra la corrupció. I propostes com la deportació de vuit milions de persones que posa damunt la taula Vox, únic interlocutor actual del PP, no els ajuden exactament a armar-se de raons.

Es pot llegir com a herència franquista, precisament, el fet que la corrupció sigui, a l'estat espanyol, un fet estructural que va molt més lluny de la lluita pel poder entre els blocs de la dreta i de l'esquerra. En aquest sentit, l'informe sobre l'estat de dret de la Comissió Europea, que subratlla l'alt perill de corrupció a Espanya en àmbits com la contractació d'obra pública o el finançament dels partits polítics, és un recordatori contundent que posa el dit a la nafra ara oberta al PSOE per Cerdán, Ábalos, Aldama, Koldo i companyia.