Llegeixo una notícia que m'omple de joia i que em fa pensar que la justícia existeix més enllà de Charles Bronson. El Parlament Europeu ha donat el vistiplau a l'ús exclusiu de la denominació sangria per "identificar la beguda produïda a Espanya i Portugal". Ara, a la resta d'estats membres, el terme sangria només es podrà fer servir com a complement de la denominació "beguda aromatitzada a base de vi" seguida, obligatòriament, del país de procedència. La qual cosa és un tràngol. Si esdevenim estat independent, doncs, no podrem dir-ne sangria dels beuratges que se serveixen als bars de la Rambla. ¿Val la pena, llavors, ser independents? En tot cas, l'eurodiputat socialista Andrés Perelló troba -i així ho ha declarat- que "s'ha fet justícia a una de les nostres begudes més tradicionals, que fins ara es veia obligada a compartir mercat en igualtat de condicions amb la d'altres països d'on no és autòctona".
En fi, deixem de banda que, si fem cas del que va escriure el padre Esteban Torres l'any 1788 al seu famós diccionari, la sangria és una "beguda inventada pels anglesos, que es pren molt a les colònies angleses i franceses d'Amèrica". Admetem, és igual, que la sangria és espanyola alhora que portuguesa i felicitem la Unió Europea per no permetre la deslleial competició. Reclamar l'autenticitat de la sangria és com reclamar l'autenticitat del vi amb gasosa, del calimotxo o del cubalitre. La sangria, com el vi amb gasosa, com el calimotxo i com el cubalitre, és un còctel no gens sofisticat. I com tants còctels (molts d'ells creats durant la llei seca) té un objectiu: emmascarar, com es pugui, l'alcohol dolent o mediocre. Fer de la necessitat virtut. Naturalment que podem fer una sangria amb el mític vi L'Ermita, però seria tan lògic com obligar Brad Pitt a posar-se una carota de Santiago Segura per, tot seguit, anar-se'n al llit amb ell.