Sant Jordi i el drac

El col·lega Eduardo Mendoza ha dit, aquests dies, aprofitant que els escriptors tenim micròfon, que Sant Jordi hauria de ser "el dia del llibre i punt" perquè el sant en qüestió "no és el patró dels escriptors ni res d'això". És més, segons ell "era un maltractador d'animals que segurament no sabia llegir".

Tenim dues úniques tradicions, a Catalunya, que són perfectes en la seva concepció: el tió i Sant Jordi. El tió és una meravella del bullying. S'obliga un tronc a defecar a còpia de cops de bastó alhora que se li exigeix el tipus de producte que ha d'expulsar. Arengades són red flag, que porten massa sodi. Torrons, en canvi, són green flag, pel seu sabor. Un cop s'ha produït la defecació, se'l crema. Sant Jordi és una festa increïble on els que s'estimen es regalen roses i llibres. Els carrers s'omplen d'autors i de lectors. Parteix, com totes les nostres, d'una història violenta. Sant Jordi mata el drac per salvar la princesa. La princesa està a punt de protagonitzar una apocalipsi caníbal per culpa de l'incompetent del seu pare, que la lliura al monstre amb resignació, cometent un delicte d'omissió imperdonable. Sant Jordi, monàrquic fins al final, no s'interessa per cap de les altres criatures menjades pel golafre, només per la de sang blava. De la sang vermella del drac, per cert, en neix un roser, que és el que dona peu a l'altra part importantíssima de la festa, a banda dels llibres: les roses.

Potser sant Jordi era analfabet, tampoc devia ser jardiner, però maltractador d'animals ho poso en dubte. No va torejar el drac. El va matar en defensa pròpia. Com els senglars, es volia menjar el que no tocava. En tot cas, analfabet o no, sant Jordi és el nostre pare literari. Les novel·les que més llegeixen els joves són les de romantasy. Tenen dos elements fonamentals: una història d'amor "picant" i dracs. Molts dracs. No es pot negar que si algú hi entén de dracs som nosaltres, els catalans. Bon Sant Jordi.