'Sicilia, la migliore al mondo'
Veure i trepitjar el volcà Etna cobert de neu és una experiència privilegiada. La vaig viure la setmana passada com a inici fulgurant d’una estada a Sicília acompanyant un grup de subscriptors de l’ARA. Vam recórrer l’illa seguint el rastre d’Il Gattopardo i del seu autor, Giuseppe Tomasi di Lampedusa, i ens vam sadollar de bellesa i art, tot plegat enlluernats encara per l’impacte de la neu blanquíssima esquitxada de bombes volcàniques negres com el carbó.
Grimpar enfonsant els peus a la neu cap a un cràter que la boira començava a tapar, entre bromes sobre la pel·lícula Balandrau, va ser una bona manera de trencar el gel amb els companys de viatge, alguns dels quals es coneixien d’una experiència similar anterior a la Pulla. De seguida va ser fàcil constatar que aquest diari ha construït una comunitat de lectors que té un munt d’interessos en comú arreu de Catalunya.
Durant aquesta setmana, tot va ser abundant: la simpatia, l’art, la pluja, el bon menjar. Vam estar enlluernats per la bellesa de les esglésies, la magnificència dels palaus, l’omnipresència del sentiment religiós i l’orgull sicilià per un passat marcat pel rastre de tantes cultures –grecs, romans, àrabs, normands, bizantins, espanyols, catalanoaragonesos– que han ajudat a fer de Sicília un lloc únic al món. La migliore al mondo és potser la frase que més hem sentit aquests dies.
Vam viatjar amb els sentits desperts per rebre tota mena de plaers: crema de festuc, peix fresc, xocolata, llimones gegantines; el teatre grec de Siracusa, el barroc tardà de Noto, els mosaics espectaculars de la vil·la romana del Casale, a la plaça Armerina, l’escenari dels records d’infància de Tomasi di Lampedusa a Palma di Montechiaro, la Vall dels Temples d’Agrigent (hi arribem de nit i els veiem il·luminats, i l’autocar s’omple de xiscles de pura alegria), els mosaics bizantins dels palaus i esglésies normandes de Palerm.
Quan ja començàvem a témer que acabaríem rendits per la famosa síndrome de Stendhal, arriba la culminació: una visita privada al Palazzo Gangi, de Palerm, on es va rodar Il Gattopardo de Visconti, magníficament conservat i ple a vessar de meravelles diverses: gerros xinesos, llums d’aranya de Murano, porcellana fina, mosaics impressionants, pintura, mobiliari. No donem l’abast.
És l’escenari de la gran història escrita per Lampedusa. La majoria dels viatgers l’hem llegida per viatjar a Sicília i, quan deixem l’illa, tenim la sensació d’haver entès millor la frase de la novel·la que es va fer famosa i que molts lectors diuen de memòria: Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi. La diu el nebot del príncep Tancredi, quan la noble família Salina es veu amenaçada pels aires de canvi que porta Garibaldi. En conèixer millor la història de l’illa és fàcil de comprendre que l’adaptació ha estat la manera siciliana de sobreviure.
Sicília –envaïda com gairebé tot pel turisme– aconsegueix mantenir la seva personalitat exuberant i caòtica, insistentment queixosa del nord però sempre ufanosa del seu passat turbulent però enriquidor. Els sicilians estan convençuts que santa Àgata i santa Rosalia els podran protegir de tots els mals que puguin venir de fora. Trump inclòs.
