Simplificar o desmantellar: quan la UE converteix els drets en burocràcia
Brussel·les parla de simplificació, però el que s’està gestant és una transformació política de fons. En nom de la competitivitat i l’eficiència, la Comissió Europea i diversos estats membres promouen una revisió general de les normes que protegeixen drets socials, ambientals i digitals. Sota un vernís tècnic s’amaga una aposta ideològica: presentar les garanties democràtiques com un obstacle per al creixement.
Un dels principals exemples és el primer paquet de simplificació, que retalla dràsticament les obligacions de diligència deguda i d’informació sobre sostenibilitat. Sota el pretext d’alleujar la càrrega administrativa, eximeix la majoria de les empreses europees de documentar el seu impacte ambiental i social, i permet que deixin d’investigar abusos en les seves cadenes de subministrament. El que es presenta com “alleugerir tràmits” és, en realitat, un retrocés històric en transparència i responsabilitat corporativa.
L’argument és tan vell com fals. L’anomenada crisi de competitivitat europea no té el seu origen en l’existència de lleis, sinó en factors com la falta d’inversió pública, la desindustrialització agreujada per dècades d’austeritat i desinversió pública, i la renúncia a polítiques fiscals comunes. Mentre altres actors globals combinen innovació amb despesa pública massiva i planificació estratègica, la Unió Europea sembla buscar la seva reactivació econòmica en el debilitament del seu propi estat de dret.
En aquest context, les normes s’han convertit en el boc expiatori perfecte. Alemanya, per exemple, ha defensat suprimir les avaluacions d’impacte sobre drets fonamentals en l’aplicació del Reglament d'Intel·ligència Artificial i limitar l’aplicació de l'RGPD a les empreses considerades de “baix risc”. Darrere de la promesa de reduir la burocràcia, aquestes propostes erosionen el cor mateix del model europeu: la idea que el progrés s’ha de sotmetre a límits ètics i jurídics.
El llenguatge de la simplificació sedueix perquè promet claredat, però el que amaga és la concentració del poder. Quan es demana “eliminar duplicitats” o “agilitzar procediments”, el que se sol buscar és debilitar els controls, desplaçar les responsabilitats i afavorir els que ja tenen recursos per influir en les normes. És una forma de recentralització neoliberal que confon drets amb tràmits, i la protecció de l’interès general amb una trava administrativa.
La societat civil observa amb creixent preocupació aquesta deriva. Les organitzacions que defensen el medi ambient, els drets digitals i la justícia social s’enfronten a un entorn cada vegada més hostil: pressupostos retallats, exclusió dels processos de consulta i, en alguns països, campanyes de descrèdit i autèntiques caces de bruixes. La paradoxa és evident: mentre es doni veu preferent als grups empresarials, se silenciarà aquells que representen els interessos col·lectius.
Simplificar no pot significar desmantellar. El veritable problema europeu no és l'excés de regulació, sinó la falta d’aplicació, la desigualtat econòmica i la captura política de part de qui confon competitivitat amb desregulació. Europa no recuperarà la seva força renunciant als seus principis fundacionals, sinó reafirmant que els drets no són un luxe administratiu, sinó la condició de qualsevol prosperitat duradora.