La síndrome Fortunio Bonanova
Va posar-se un altre nom. De la nit al dia. De Josep Lluís Moll (1895, Palma) a Fortunio Bonanova (Woodland Hills, Califòrnia, 1969). Per què aquest transvestisme nominal, al·lotet? Fortunio perquè anava foll per cercar fortuna. Bonanova perquè s’estimava bojament aquest barri de Palma. I què va passar?
El mallorquí va saltar (amb perxa? Mosquit atòmic? Coet de cacauets?) de Mallorca a Hollywood. Bé, sempre tot és més complex en aquesta vall de llàgrimes que mai té sequera i són copioses les tempestes segregades per les glàndules lacrimals, i el cas és que el bo d’en Fortunio va passar per Madrid, París, Nova York, on va ser un líquid baríton anys, però clar, ell buscava la Fortuna, bona, daurada, visible, pública, de primer pla... el cinema.
Comptat i debatut Fortunio Bonanova va sortir, o mig sortir, a un centenar de pel·lícules. Estrella? Bé, sempre, tot és més complex en aquest vall de secrecions... Snif. Clar, en algunes pel·lícules, les escenes on sortia, no sortien a l’edició final... Fortunio era un secundari. Però tanmateix va treure el cap a films com Ciutadà Kane, d’Orson Welles; L’home que va matar Liberty Valance, de John Ford; i amb Carol Reed, Billy Wilder, Otto Preminger... Treia el ditet, les ungles, el que fos, per tot arreu, però era això: un extra, un segon, circumstancial, subsidiari, marginal... Això sí: omnipresent. Fortunio va tenir fortuna? Potser era ser això: mai arribar a ser protagonista. Sempre estar allà. Ser-hi. En diuen voluntat de ser.
Fortunio Bonanova és com Catalunya, les Balears, el País Valencià: som actors secundaris, terciaris, quaternaris al nostre propi país. Malgrat bellugar-nos no sortim al pla. Fem els salts, les cabrioles d’en Fortunio, però la càmera no ens estima, i tanmateix tenim, expressem, exhibim una voluntat de ser, de ser-hi, d’aparèixer. Avui ens passa, com sempre, però també més que mai: políticament, amb la llengua, la cultura, la gastronomia, la ciutat de Barcelona... amb tot. A casa nostra se’ns atorga un paper d’extres. I nosaltres l’adoptem com una segona pell que passa a ser primera. I ja no sabem quina pell som. Malgrat deixar-nos-hi la pell per salvar la pell... acabem sent pell. O no.
Fa posar la pell de gallina, però de joia punki, d’emoció de llibertat assilvestrada, d’obrir els ulls, veure el programa del dinovè col·loqui internacional de la North American Catalan Society (NACS). El fan a la universitat de Minnesota. Tres dies: del 18 al 20 d’abril. Hi haurà desenes de professors, investigadors, experts. Catalans i no catalans. Parlaran, acadèmicament, de tot: Rodoreda, Apel·les Mestres, Mercè Ibarz, la cuina popular catalana, les sèries de televisió, la llengua dels sermons a les esglésies, Marx a Catalunya, el cinema rural català, el vi... Infinit. Això és ser actor principal. Això és ser star.
La NACS neix el 1978 durant el Primer Col·loqui d'Estudis Catalans d'Amèrica del Nord que es va fer a la Universitat d'Illinois. Hi ha professors, investigadors, estudiants, especialment dels Estats Units i el Canadà, que estudien aspectes sobre els països de parla catalana. Pere Pi i Sunyer, exiliat amb la seva família el 1936-1939, i un de tants catalans que ho han donat tot al món per Catalunya, va escriure els dies del naixement de la NACS que “els catalanòfils d’arreu del món formen avui un petit exèrcit d’estudiosos, quan fa tan sols cinquanta anys s’havien de comptar per individualitats”. Potser som protagonistes i no ho sabem i ni ho volem saber. També potser som més al món, del que creiem, més que al propi país del que volem. Potser val més ser cap d’arengada viva que cua de lleó mort. Potser més val ser cap de català viu que cap de català mort. Cal sempre ser protagonista de la vida. Cal sempre donar la cara.
