De somnis triomfals i becaines senils

A Los jueves, milagro, una de les millors pel·lícules de Berlanga, hi ha un poblet que viu de l’activitat d’un balneari. És un establiment decrèpit, obsolet, que requereix reformes cares i urgents. Les autoritats ensopeguen amb la següent disjuntiva: si no fan obres, no vindran els turistes; però si no venen els turistes, no podran fer obres. Etcètera. Algú té llavors una idea: simular una aparició sobrenatural. Al gran Pepe Isbert li toca fer de sant apòcrif. Les seves aparicions –sempre els dijous– són cada cop més sofisticades: llums de colors, pirotècnia, música. Els sona, tot això? Cap a l'any 2000, la ciutat de Barcelona necessitava fer reformes al seu particular balneari postolímpic. Hi ha gent que viu de renda, però nosaltres anem més enllà: vivim de la renda antiga del Gòtic i del Modernisme. Tanmateix, tal com passa a Los jueves, milagro, calia trobar una manera de quadrar el cercle. Cap al 2000 necessitàvem una aparició miraculosa. S'estava treballant des del 1996 i finalment arribà el 2004 amb el Fòrum de les Cultures i els seus santets del diàleg intercultural, la sostenibilitat i, sobretot, la difuminació de la identitat pròpia. Fa un quart de segle, pels carrers de la ciutat es tornava a percebre aquella lleugera i agradable brisa que fan els diners quan circulen en abundància. Passaven tres coses que convé evocar: els projectes urbanístics del 22@ i de la zona del Fòrum, la consolidació de la ciutat com a destí turístic massiu i la imminència de l'euro.

Feia només vuit anys que la cosa olímpica havia transformat la ciutat en un enorme plató que pretenia escombrar els vells estrats de putrefacció urbanística acumulada des del desarrollismo. En aquells dies, Barcelona feia olor de pintura industrial i de diners nerviosos, i la suor dels atletes es barrejava amb el perfum car de les dives. Al so d'himnes solemnes, les targetes de crèdit de l'època delataven eufòria i restes de cocaïna. Era com si la ciutat hagués estat agraciada amb una segona oportunitat concedida in extremis. Des dels croquis que van fantasiejar les grans obres públiques relacionades primer amb les Olimpíades i després amb el Fòrum fins a aquest setembre humit de 2025 han passat moltes coses. Ja res fa olor de nou, i el que temps enrere va ser disseny trencador o urbanisme arrogant –aquells bars amb tamborets impossibles, aquelles places de ciment armat brutalista, aquell minimalisme paradoxalment barroc– té avui un regust de sexagenari amb perruqueta, bigoti tenyit i pròstata problemàtica. Una mena de decret no escrit va deixar consignat que el destí de la ciutat era el monocultiu del turisme, acompanyat de vergonyoses vaguetats sobre l'era del coneixement i altres metarelats postmoderns. Aquest estat d'ànim s'ha expandit més enllà del Besòs i el Llobregat. La peculiar reinvenció de Barcelona ha afectat fatalment la resta de Catalunya, relegada al deslluït paper de pati del darrere de la ciutat dels prodigis. És pràcticament impossible que una parella de joves assalariats de classe mitjana pugui gaudir d'un habitatge amb les mateixes dimensions i al mateix barri que el dels seus pares. Fa una dècada se n'anaven a Sant Cugat o a Cerdanyola. Avui, simplement, fugen sense rumb a molts quilòmetres del seu lloc d'origen. O, dit de manera institucional i eufemística, “aposten per la quarta corona". A la Barcelona que retrata magistralment Melcior Comes a L'home que va vendre el món s'hi han construït falsos canals venecians i molta gent porta màscares pel carrer. Ho trobo ben realista.