Qui són els nostres?

A principis de març vaig ser al Quebec, convidat per un festival de poesia. No tindria gens d'importància si no fos perquè tot just feia catorze anys que trepitjava el Canadà per primera i darrera vegada, en un intercanvi amb un institut d’Ontario, a poques hores de terres quebequeses. Allí vaig fer una millor amiga amb la intensitat de les amistats adolescents: recordo com ens vam acomiadar plorant amb la promesa de retrobar-nos algun dia. Han hagut de passar catorze anys perquè aquells nens, que aleshores tenien catorze anys, es retrobin ara, convertits en adults funcionals. En saber que seria uns dies a Montreal, li vaig escriure. Vam quedar a l'estació. Jo tenia uns minuts caminant des de l'hotel i ella un parell d'hores en tren.

Al llarg d'aquests anys ens hem seguit la pista sense massa profunditat. Ella ha vist com jo he començat a publicar llibres i he provat de convertir-los en una forma de vida; jo he vist com ella s'ha casat, s'ha comprat un terreny en un poblet prop d'Ottawa, s'hi ha construït una casa i ara hi viu amb el seu marit. De camí a l'estació, vaig sentir, culpable, una mica de mandra: tenia sentit el que estava fent? Vaig tornar a obrir Instagram per revisar el seu perfil, farcit de retrats de la boda, fotos de la casa nova, rastres d'aquella vida normal que m'avorria. I si no teníem res a dir-nos? I si la vida ens havia fet prendre camins oposats, desitjos antagònics? I si aquella amiga especial s'havia convertit en una persona normal? Sabia, a més, que venia acompanyada del marit: el dubte es redoblava. La mandra, també.

Ens vam abraçar emocionats, amb força, travessant el pas de zebra i trobant-nos al mig de la carretera, protagonistes del nostre film. Vaig conèixer el marit: elegant, educat i amable. Vaig descobrir aquella cosa genuïna que ens havia ajuntat per primer cop, tant de temps enrere, la connexió especial que es mantenia intacta malgrat els anys. Vam seure en una cafeteria de l'estació i vam començar a parlar sense aturador.

Primer, el marit ens acompanyava. Aleshores, vam travessar els temes més superficials: un intent d'explicar catorze estius i catorze hiverns en pocs minuts. Ella no parava d'insistir en la sort que tenia d'haver trobat aquell home; la beneïda sort que els havia fet coincidir; que no s'ho creia, deia; que era molt feliç. De fons, recordava les fotos de boda, els posts d'Instagram. I si era cert que aquella amiga especial s'havia convertit en una mena de tradwife canadenca?

Després, però, el marit se'n va haver d'anar a fer unes trucades de feina. Ens vam quedar sols. Vam poder parlar, aleshores, d'allò més profund. Vaig començar explicant-li la mort del meu pare, que havia passat tot just després d'acomiadar-nos aquell hivern del 2012. D'aquí vam anar a la separació dels seus pares, dolorosa i inexplicable; d'un primer nòvio que va transitar mentre estaven junts i amb qui van continuar sortint; d'una relació abusiva que descrivia amb una saviesa sorprenent; del fet de tenir un marit musulmà, un jove de trenta anys fill de pares de Somàlia (sí, el marit de qui us parlava); de no haver-se convertit a l'islam malgrat la pressió de la família d'ell; de quan li van diagnosticar fibromiàlgia i, just aquell any, es va començar a medicar per un trastorn mental. Parlava amb una agudesa, de tot això, amb una claredat, amb un senderi, que contradeien la meva intuïció.

Mai ho hauria dit, en veure les fotos que omplien el seu Instagram, o en sentir-la parlar del casament com el seu triomf vital més elevat, l'última salvació, la felicitat total. Tots els meus prejudicis capitulaven ara davant d'aquella amiga que em demostrava que podia ser intel·ligent, progressista i feminista articulant desitjos completament diferents dels meus. I no només diferents dels meus, sinó diferents dels que corresponen al carnet de bona feminista que repartim aquí, negant els matisos. Em vaig adonar que tot allò deia molt més de mi que d'ella: de les meves pors, les meves idees sòlides. Ella tenia molts motius per haver fet de la creació d'una família el seu bot salvavides: qui era jo per condemnar-la?

Ens vam acomiadar i vaig continuar rumiant en ella diversos dies. Encara hi penso. En aquella lliçó implacable. Que les coses no són com semblen. Que necessitem temps per comprendre els altres. Que hem d'acostar-nos al que no entenem. Que, quan coneixem els relats, les històries muten. Que la superfície mai és el lloc on acaben les històries. Que aquí, a Barcelona, a Catalunya, ens volem assemblar massa entre nosaltres, i oblidem que hi ha altres maneres d'apuntar als mateixos llocs. I que, moltes vegades, en contra del que voldríem pensar, els nostres s'assemblen molt poc a nosaltres. O gairebé gens. I està molt bé.