Em miro Rosa Díez, del partit UPyD, fent el discurs de celebració dels resultats electorals un cop i un altre. Estic fascinada. En parla amb un to content però neutre, fins que diu que haver votat UPyD suposarà “ ¡Una España unida! ” Això ja ho diu cridant i accelerant-se. To triomfal, marcial. Ignorant el que han votat la majoria de catalans. Per tant, la idea de no permetre votar els catalans és només la idea de no voler saber què en pensen, de romandre amb Espanya. Rosa Díez vol una Espanya unida i no li fas res -al contrari- que estigui unida per força. No puc ser més diferent de Rosa Díez.
Saben la frase de Johnny Guitar? La de “Menteix-me: digue’m que m’estimes”? No sortirà mai d’aquest teclat, ni d’aquesta boca. Al contrari. Jo diria: “Digue’m la veritat: digue’m que no m’estimes”. Per si de cas. I si m’ho has de dir, no esperis ni un instant. I no pas a dir-me que ja no t’agrado, sinó a dir-me que ja no t’agrado més que tothom. No vull ni tan sols agradar-te una mica. Jo ho vull tot o no vull res. Vull que tot sigui veritat. Ja ho saps: prefereixo no sopar res que haver de fer règim. No em diguis que només em puc beure una copa de vi. Dóna’m l’ampolla sencera o dóna’m aigua. Mai m’ha agradat la idea de destorbar. No vull fer nosa. Com les tietes. No em vinguis a veure a l’hospital si no és que tens ganes d’enraonar amb mi, com sempre. Ja ho saps, ja n’hem parlat. Jo mai hauria contractat els serveis d’un prostitut. No suportaria el fet que algú hagués de practicar uns acoblaments amb mi per força. Quin patir. Entenc qui ho fa. Jo no podria.
Espanya unida, a crits, al preu de no deixar votar els catalans, com si prohibir votar els catalans suposés que deixessin de voler votar. Com si no voler saber què volen, amagués el que volen. Com si aquest estratagema tan tendre i obtús hagués sortit bé alguna vegada.