Sumar, Compromís i els altres

Finalment, la crisi entre Sumar i Compromís s'ha posposat, o s'ha desat dins el calaix de les crisis inoportunes, fins a nova ordre. Compromís ha dit, això sí, que ben aviat pensa “reavaluar” el seu acord amb Sumar, i mantenir les seves exigències de tenir llibertat de vot i veu pròpia al Congrés de Diputats. Particularment, s'entén, quan s'hi tracten temes que afecten directament el País Valencià, com la gestió de la DANA i de la reconstrucció, o la guerra bruta que el govern de Mazón, apuntalat per Vox, manté contra el valencià i l'ensenyament i els mitjans públics. 

Això (que Compromís no rompi amb Sumar) no passa perquè la gent de Compromís siguin ingenus, mesells o s'hagin acomodat a la poltrona i la pagueta. Parlar és fàcil, tuitar encara és més fàcil, menysprear o rebaixar la feina dels altres és extraordinàriament fàcil. Però Compromís és un partit digníssim, ple de gent amb la qual no cal estar sempre d'acord per valorar-ne la importància. Succeeix una cosa semblant amb MÉS per Mallorca o MÉS per Menorca, formacions sense les quals la realitat política dels Països Catalans seria encara més precària i fotuda del que ja és. No sempre em van agradar les declaracions o les decisions de Mònica Oltra quan era vicepresidenta del Govern del Botànic, però això no lleva que aquells vuit anys de governs progressistes varen ser més valuosos del que alguns patriotes de sofà volen creure i fer creure. Evidentment, tampoc lleva res a la dolorosa situació actual de Mònica Oltra, pendent encara d'un nou judici en el calvari judicial i de difamacions que li infligeix la dreta ultranacionalista.

Succeeix que les coses solen ser una mica més complicades del que suggereixen les frases lapidàries, els judicis implacables i els anatemes. Sumar va ser una candidatura que es va preparar en poc més d'un mes, perquè les esquerres d'arreu de l'estat tinguessin un instrument per respondre d'alguna manera, a les generals del 27 de juliol del 23, la derrota patida en les autonòmiques i municipals del 28 de maig. S'hi havien perdut, justament, la Generalitat Valenciana i el Govern Balear, i no s'havien perdut perdre exactament per golejades del PP, sinó perquè s'havien desmobilitzat els votants dels espais que se solen anomenar “a l'esquerra del PSOE”. A les generals els resultats van permetre armar la fràgil majoria que va tornar a investir president Pedro Sánchez. Ara, les possibilitats són encara més incertes, amb una davallada manifesta de Sumar a les enquestes. Tanmateix, el camí que no cau en el pou cec del trumpisme hispànic segueix passant per la suma de forces progressistes, incloent-hi necessàriament les esquerres basques, gallegues, catalanes, valencianes i balears. Incloent-hi, també, Junts i el PNB, així com l'esquerra espanyola capaç de defensar la diversitat lingüística, cultural i nacional. Altrament, ens podem discutir tant com vulguem, però —en un context de ressorgiment il·liberal, autoritari i neofeixista arreu d'Europa i d'Occident— no farem més que facilitar la pròpia destrucció.