El tabú de l’escola pública: escollir docents

Quan parlem de qualitat educativa, sovint ens fixem en els currículums, les metodologies o els resultats acadèmics, mentre queda en segon pla un factor clau: l’autonomia dels centres a l’hora de configurar els seus equips docents. La capacitat de seleccionar el professorat que formarà part dels centres públics està constantment qüestionada i sovint bloquejada, cosa que actua com un fre invisible que limita la construcció d’equips coherents amb les necessitats reals de l’alumnat. Educar, però, requereix temps, estabilitat i vincles amb l’alumnat i les famílies, elements impossibles de garantir quan els claustres canvien constantment i el professorat és assignat als centres sense conèixer el projecte educatiu.

A Catalunya, la llei d’educació del 2009 va apostar clarament per l’autonomia de centre. Però a la pràctica, els centres públics tenen molt poc marge per configurar les seves plantilles: la major part de les places es decideixen de manera centralitzada, responent a una lògica individual, sense tenir en compte el context educatiu ni els projectes educatius de cada centre. 

Si mirem l’entorn europeu, aquesta situació és una raresa. A la majoria de països europeus, els centres públics participen activament en la selecció del professorat, en processos oberts i regulats, sovint en col·laboració amb l’administració. És un model que s’assembla més al que ja existeix a les escoles concertades del nostre país que no pas al sistema funcionarial altament centralitzat que tenim en l’escola pública.

Avui en dia, l’autonomia de centre en la gestió dels equips docents està fortament qüestionada per l’oposició frontal dels sindicats educatius majoritaris, que rebutgen qualsevol marge de decisió dels centres en la selecció del professorat. Aquesta resistència, centrada principalment en la defensa dels drets individuals del funcionariat, ignora una realitat essencial: sense equips estables i cohesionats és impossible garantir projectes educatius sòlids.

Des de Clam Educatiu creiem que defensar l’autonomia de centre no és anar contra els drets laborals del professorat, sinó entendre que aquests drets han de ser compatibles amb les necessitats dels centres i del sistema educatiu en el seu conjunt. Ben regulada, amb transparència, rendició de comptes i suport de l’administració, l’autonomia en la gestió dels equips pot ser una palanca poderosa per millorar la qualitat, la inclusió i l’equitat de l’educació. Cal avançar cap a una escola autònoma i transparent, que pugui retre comptes d’acord amb el marc normatiu públic. La veu sindical sosté el relat que permetre la selecció del professorat és “triar a dit” i fomentar l’enxufisme, i desacredita injustament els equips directius i el seu compromís amb els projectes educatius.

El paper sindical és indiscutiblement legítim i necessari quan es tracta de defensar drets laborals i condicions de treball. Però sovint aquesta veu traspassa aquest àmbit i entra de ple en decisions que són, essencialment, pedagògiques. I és aquí on una part important de la comunitat educativa no entenem ni compartim alguns dels moviments que es promouen. El rebuig frontal al decret de plantilles n’és un exemple paradigmàtic: una norma pensada per reforçar la continuïtat dels projectes educatius i la cohesió dels equips és combatuda com si fos una amenaça als drets col·lectius, sense assumir els efectes reals que aquesta oposició té sobre els centres i l’alumnat.

Una part del discurs sindical es blinda rere una apel·lació constant a la democràcia, com si invocar-la fos suficient per legitimar qualsevol posició. Però la democràcia no és un eslògan: és una pràctica, i no tot allò que es proclama democràtic ho és necessàriament. Qualificar d’antidemocràtic que un centre pugui decidir quins perfils professionals necessita per desenvolupar el seu projecte educatiu és una simplificació interessada que empobreix el debat. Especialment, quan aquestes mateixes organitzacions prenen decisions internes (com la designació d’alliberats o representants) mitjançant criteris propis i selecció de perfils. La democràcia no pot ser una arma retòrica que s’utilitza només quan convé per bloquejar qualsevol marge de decisió pedagògica als centres.

Des de Clam Educatiu tenim el convenciment que, si volem millorar l’educació pública, necessitem centres amb capacitat real per decidir sobre la configuració dels seus equips docents. En el context educatiu actual no ens podem permetre continuar bloquejant allò que ens permet tenir equips estables i alineats amb les necessitats reals dels centres i, per tant, de l’alumnat.