"‒No entenc per què el meu fill s’ha adherit a aquesta vaga. Tenen una feina i un sou estables, què més volen? Si fos per mi, els engegava a tots a la presó. El meu fill el primer."
En aquests termes s’expressava Sári néni, la tieta Sári, mentre introduïa al forn la seva insuperable pogácsa, uns petits pastissets rodons i salats, fets a partir d’una massa de farina de blat tallada amb un motlle rodó. Molt estesos com a acompanyament de sopes contundents o com a postres a tot el territori europeu que ocupava l’antic sultanat otomà, la gamma de sabors és ben àmplia, però a la cuina hongaresa actual, els més populars són generalment de llardons, mató o patata.
La sorprenent reflexió feia referència a una vaga que van iniciar els ferroviaris del país el desembre de 2008 per reivindicar tot un seguit de substancials millores en les seves condicions laborals, molt precàries en aquells moments.
A Europa, com a altres parts del món, s’hi viuen temps de manifesta radicalització política, després que l’ordre sorgit a la fi de la Segona Guerra Mundial hagi fet figa. Al país magiar, aquesta polarització és un pecat seminal que arrenca des de la mateixa creació del primer Regne d’Hongria, fa mil vint-i-sis anys. Abans d’adoptar el cristianisme com a religió oficial, el rei Esteve, el seu fundador a l’any mil, va haver de derrotar l’exèrcit del seu germà Koppány, defensor del paganisme i els valors tradicionals magiars. L’òpera rock més famosa del país, István a Király, està basada en aquest episodi.
A l’actual República d’Hongria, el pensament democràtic mai no ha tingut l’oportunitat de treure el cap i manifestar-s’hi. A diferència de tots els estat nació que van sorgir de les runes de l’Europa dels Imperis el 1918 (nascuts com a democràcies i acabats com a dictadures abans de la Segona Guerra Mundial), al nou estat magiar de seguida es va imposar una República Soviètica liderada per Béla Kun, un dels fundadors del Partit Comunista Hongarès. En un període tan convuls, una república d’aquestes característiques tenia els dies comptats, cent trenta-tres exactament. La guerra amb Romania en una època en què tothom lluitava per imposar les seves noves fronteres al veí va obligar Kun a fugir a Àustria poques hores abans que les tropes del general Rusescu entressin a Budapest.
Després d’un altre breu període de violenta inestabilitat, el poder finalment el va assaltar Miklós Horthy, un almirall de la vella escola que va implantar un règim d’evident tall feixista durant gairebé vint-i-cinc anys. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, durant la qual Hongria va donar suport incondicional a Hitler fins al penúltim moment, els comunistes van tornar a prendre les regnes del país durant més de quatre dècades. A Hongria, el pèndol mai no s’ha aturat al mig.
La Revolució de 1956, el primer aixecament contra un règim totalitari socialista al Bloc Soviètic, no tenia com a objectiu instaurar una democràcia liberal, parlamentària i multipartidista. Tal com explica el periodista del Daily Mail a Budapest Duncan Shiels al seu magnífic Los hermanos Rajk. Un drama familiar europeo (Acantilado, 2009), quan Júlia Rajk, la dona de László Rajk, un històric dirigent comunista purgat pel règim, va arribar a la capital per entrevistar-se amb Imre Nagy, el líder de la revolució es va esfereir en veure "la dreta reaccionària tan a prop del primer ministre. Una multitud de petits nobles, que feien sonar els seus talons, utilitzaven un llenguatge aristocràtic i es comportaven com si fossin els amos del món. Veure tots aquells homes que encarnaven el règim ultraconservador d’abans de la guerra saltar de nou a la palestra era insuportable per a ella."
Júlia Rajk era present al multitudinari acte d’homenatge i rehabilitació dels màrtirs del ‘56 que es va celebrar el 16 de juny de 1989 a la plaça dels Herois de Budapest. En aquell històric esdeveniment va impressionar el to agressiu del discurs d’un jove i desconegut orador, que va exigir la immediata retirada de les tropes soviètiques de sòl hongarès i la instauració d’un règim democràtic de llibertats a l’estil occidental. Aquell jove es deia Víktor Orbán.
És molt difícil que d’una societat on mai no s’hi han donat ni les circumstàncies ni les condicions adients en surti una veritable mentalitat democràtica, no cal anar a Hongria per adonar-se’n.
Péter Magyar, el polític que per primera vegada en molts anys ha fet caure el totpoderós règim d’Orbán, ha sortit del budell de Fidesz, l’ultraconservador partit del ja ex primer ministre. Tinc seriosos dubtes sobre les veritables intencions darrere el seu programa d’obertura a Europa i sobre el seu autèntic tarannà. Tant de bo m’equivoqui, però per si de cas, que ningú se’n faci gaires il·lusions.
A Hongria, néni és un apel·latiu de respecte que acompanya el nom de pila d’una dona gran per adreçar-s’hi, com aquí ho és senyora, però trobo que tieta és més proper i afectuós. El seu equivalent masculí és bácsi.
Sári néni, paradigma de l’hospitalitat i la bonhomia de l’Hongria rural, ja fa uns anys que no és entre nosaltres, però la seva pogácsa segueix sent la millor que he tastat mai. La seva jove, hereva de la recepta i que diumenge passat va sortir de casa al matí a votar per Magyar (que vol dir "hongarès") amb una bandera d’Europa a l’espatlla, encara no ha estat capaç d'igualar-la. No perdem l'esperança.
