El teatre de l’absurd
A què juga Junts? Després d’un llarg estira-i-arronsa amb el govern socialista de resultats discrets, tot d’una els ha entrat el neguit. I han començat els focs d’artifici. Primer va ser el solemne anunci, amb benedicció de Puigdemont, de donar per acabada l’etapa de negociació i suport a la majoria que governa Espanya. Ara fa un pas més en la retòrica catastrofista: Miriam Nogueras proclama, amb la tensió expressiva que la caracteritza quan vol demostrar indignació, que Junts vetarà la cinquantena de lleis que en aquest moment el govern espanyol té en vies de tramitació a les Corts. Probablement perquè s’han adonat que la primera amenaça estava passant sense pena ni glòria, com si la idea no acabés de ser creïble. Algú es podia imaginar que Junts obrís camí al recentment consolidat tàndem PP-Vox?
L’esbravada coincideix amb el moment en què Feijóo ha decidit fer el pas definitiu en l’aproximació a l’extrema dreta, entrant directament en una lògica de coalició, encara que pugui semblar suïcida perquè situa el PP en mans d’un Vox a l’alça que hi té molt a guanyar i poc a perdre. Què vol fer Junts? Hem d’entendre que s’incorpora a la línia de les dretes europees que de mica en mica van legitimant el neofeixisme? Si Junts i el PP poguessin sumar sols, podríem entendre que la proximitat en matèrica econòmica donés una pausa a la distància en matèria de concepció de l’Estat, però sabent que depenen de Vox, la broma es fa patètica. I en el fons només és expressió d’una realitat: la dificultat de Junts d’adaptar-se a l’actual fase de la política catalana, amb la desmobilització d’una part del vot independentista que va capitalitzar en el seu moment.
La línia que separa fer política de jugar a fer política és molt fina, i malament rai quan es desdibuixa, perquè pot ser senyal que s’està perdent la noció de la realitat. Junts acumula un mal símptoma, que potser és el que ha despertat aquest neguit per fer-se notar, i és que el seu soroll, que abans era efectiu, ara, després del desconcert del Procés inacabat, queda sovint a benefici d’inventari. La falta de resultats del seu tempteig sembla que comença a cansar el personal. I a Junts li costa trobar la manera de seguir sent determinant en la situació actual. I, tanmateix, l’amenaça té garanties limitades d’èxit quan el teu interlocutor sap que poc tens a guanyar a l’altre cantó, on el PP depèn de Vox i no et pot donar ni aigua. Junts entra en el teatre de l’absurd. Si fes caure Sánchez, qui ho capitalitzaria?