El temps perdut de les dones

A ells els fa gràcia, fins i tot en fan befa, del fet que tantes senyores es passin les tardes fent el que despectivament anomenen “extraescolars per a adults”. I és ben cert que els clubs de lectura, les conferències, els tallers als centres cívics, els cursos sobre les matèries més variades se sostenen majoritàriament per una assistència formada gairebé sempre per dones i d’una certa edat. Els homes que prefereixen dedicar l’energia vital que els queda a mirar-se un parell de dotzenes de noiets en calça curta perseguint una pilota no es pregunten com és que es comportin així, les dones, com és que els hagi agafat aquesta hiperactivitat. Per començar perquè a elles els noiets que corren sobre la gespa no els interessen gens i per continuar perquè moltes formen part d’una generació que no ha pogut fer mai el que ha volgut, que ha anat deixant de banda, al llarg d’anys i dècades, tots aquells interessos que no fossin estrictament útils per al sosteniment de la vida familiar i l’altra feina, la que dona un salari. Algunes es queixen per aquest robatori massiu i normalitzat. Una d’elles ho va expressar amb una indignació raonable: “Ara me n’adono, que m’han ben enganyat tota la vida”. D’altres callen i deixen el marit “encarat a la televisió” (expressió que va fer servir una feminista valenciana quan explicava els seus inicis en l’associacionisme per la igualtat als anys setanta i com s’ho feia per assistir a les reunions) i disposen del seu propi temps ara que ja no han de cuidar fills ni nets ni pares ni sogres ni malalts ni discapacitats. 

Amb això no dic que tenir cura dels altres sigui una pèrdua de temps, ben al contrari: cada cop em sembla que només tenim sentit en tant que individus en relació amb els altres i que sense els altres no només no som sinó que no sobreviuríem. Hi ha una dignitat intrínseca en el fet de cuidar algú, un sentit profund de l’existència que per als qui no tenim fe ni religió bé val com a agafador per entendre què hi hem vingut a fer en aquest món. Si no sostenim la vida, per cert, no existiria res, ni l’economia ni el progrés ni bancs mundials ni borses que pugen i baixen. El problema ha estat el repartiment de les funcions, que es carreguin sobre les dones, pel fet de ser dones i mares, totes i cadascuna de les feines necessàries per mantenir-nos vius, sans i feliços. Llegeixo, per exemple, la rutina que duia Vargas Llosa: exercici al matí, escriure fins al migdia, lectura de tarda i exercici altre cop al vespre. Alguns admiren aquest seu compromís amb la professió i subratllen que escrivia set dies a la setmana. No els crida l’atenció ni els escandalitza que a la seva graella no hi hagués ni una hora dedicada a cuinar, netejar o ocupar-se d’éssers estimats que poguessin necessitar-lo. Em diran que era un home ric i que es podia permetre contractar altres persones que s’ocupessin d’aquesta part tan poc creativa de la vida del Nobel, però com ho sabem que cap de les dones que estaven al seu servei no és una escriptora que no arribarà mai a ser-ho perquè ni la seva classe social ni el seu sexe li permeten treure el cap del fangar llefiscós de la feina domèstica? I de fet hi ha milers de senyors que sense haver tingut tants quartos com el peruà i sense estar tocats de gràcia literària han ben descuidat aquesta part de la seva existència, dipositada sempre en la molt responsable secció femenina. Fins i tot els progres que ho volien canviar tot feien la revolució perquè la “companya” posava els nens a dormir i s’ocupava dels entrepans.

Per sort tot això va canviant i ara ja sabem que si el repartiment és equitatiu i ens impliquem tots en la feina més important que hi ha, que és la de cuidar-nos els uns als altres la vida, no només tindrem un ordre més just sinó que serà un ordre amb més sentit.