Terratrèmol a l’Afganistan: quan el silenci mata
El terratrèmol que ha colpejat recentment l’Afganistan ha deixat un rastre de destrucció i mort. Milers de persones han perdut la vida, milers més han resultat ferides, i darrere de cada xifra hi ha històries trencades, famílies destruïdes i futurs arrabassats. Però entre aquest dolor immens hi ha una ferida que sagna encara més que totes les altres: la de les dones afganeses.
N'he estat parlant aquests dies amb les noies que treballen a l'organització en suport de les dones i nenes afganeses Ponts per la Pau. En concret, una d’elles, Arezo Ahmadi, em diu entre llàgrimes que a la seva germana només li quedava un any per acabar els estudis de medicina. Una realitat esfereïdora em colpeix: després de la catàstrofe moltes dones no han pogut rebre atenció mèdica perquè no hi havia metgesses disponibles. Els talibans, amb les seves restriccions inhumanes, han impedit que les graduades de la Universitat de Spien Ghar –dones preparades i amb coneixements per salvar vides– poguessin ser allà atenent les afectades. Aquestes donen metges existien, estaven preparades i podien haver estat al costat de les víctimes, però el seu dret a exercir –com el dret a estudiar, avui, a l'Afganistan–, el seu dret a ser, els ha estat negat.
No ens trobem només davant d'un problema de salut pública: el que ens ocupa és un assassinat per omissió. Quan es prohibeix l’educació de les nenes i l’exercici professional de les dones, no només se’ls roba el futur: se les condemna a mort. Avui, enmig de la runa i la pols del terratrèmol, hi ha dones que podrien estar vives, encara podrien ser entre nosaltres, si el món hagués actuat per garantir i blindar el dret fonamental a l’educació i a la igualtat de les dones afganeses.
Cada cop que una escola es tanca a les nenes, cada cop que una universitat expulsa les estudiants, el que es tanca no és només una porta al coneixement: és una porta a la vida. Aquest terratrèmol ha posat en evidència la tragèdia més profunda de l’Afganistan: no només hi ha destrucció natural, hi ha una destrucció humana, deliberada, contra les dones.
La pregunta que hauria de perseguir a tothom que és espectador d'aquesta tragèdia és quantes vides més s’hauran de perdre abans que el món actuï. Quantes dones més hauran de morir en silenci perquè se les reconegui com a éssers humans amb el mateix dret a estudiar, treballar i viure que qualsevol altre.
El terratrèmol ha fet tremolar la terra, però fa anys que les dones afganeses viuen sota un terratrèmol constant: el de la repressió, el de la invisibilització i el de la injustícia. Avui no podem callar. Cal alçar la veu, aquí i arreu, perquè sense el dret a l’educació i a la llibertat de les dones no hi haurà mai pau ni esperança a l’Afganistan.