Un Tinder laboral?

El nombre d’aturats (persones sense feina i amb disponibilitat per treballar) del primer trimestre ha augmentat en 47.200. Es tracta d’un nombre important que ha fet saltar alguna alarma i que ha provocat buscar en les sèries històriques altres primers trimestres negres. Ha aparegut el del 2012, quan l’atur va pujar en 61.500 persones. Però la situació contextual no és equiparable, perquè aquell any es va tancar amb una xifra esgarrifosa per sobre del 26% d’aturats, quan ara estem a Catalunya per sota del 9%.

És important valorar que aquest 9% no reflecteix la totalitat de les persones econòmicament actives que no treballen. Caldria afegir-hi les que no busquen feina, o que treballen per sota de la seva capacitat. En aquest grup s’inclourien, per exemple, aquells que han tirat la tovallola després de mesos –o fins i tot anys– de cerques infructíferes, i també els treballadors a temps parcial que voldrien treballar a jornada completa. La suma de les persones aturades i les que acabem de comentar conformen el que s’anomena la folgança laboral d’un país. I, des de sempre, ha estat una xifra molt alta. El 2024 arriba als 5,5 milions a tot l’Estat, corresponent a un dels percentatges més alts de la Unió Europea. El que és preocupant és que, mentre sempre es posa la lupa en el nombre d’aturats, celebrant o lamentant els seus vaivens, el d’aquests altres col·lectius fa anys que es manté invariable, com un pòsit social cada vegada més consolidat.

Per a un bon funcionament del mercat laboral s’han de complir quatre condicions. Les tres primeres serien: prou oferta per part de les empreses, demanda per part de la població econòmicament activa, i que l’acord entre ambdues parts sigui satisfactori; els desequilibris que existeixen en aquests elements requereixen polítiques que poden donar resultats a mitjà o llarg termini. Hi ha també una quarta condició: que existeixi una manera fàcil d’encaixar ofertes i demandes existents.

Aquest casament entre oferta i demanda es fa, principalment, a través de xarxes socials professionals (LinkedIn, sobretot), d’empreses de treball temporal (ETT), i d’empreses de selecció de personal. Però cal no oblidar que també existeix un servei públic d’ocupació que té atribuïda aquesta funció. I, segons les darreres dades de l’Institut Nacional d’Estadística, el percentatge de gent que ha trobat feina a través del servei públic d'ocupació els darrers tres anys ha estat només d’un 1,9%. Aquesta xifra, extremadament baixa i estancada, està generant propostes per millorar-ne el funcionament. Una possibilitat és la millora del detall d’informació disponible a banda i banda de l’equació: les necessitats empresarials i els cercadors de feina. Cal que ofertes i demandes es trobin de manera àgil en el que podria ser una mena de Tinder laboral. En l’era de la informació i l’explosió de la intel·ligència artificial hauria de ser factible. Només cal posar-s’hi.