Fets, i no relats
Xavier Domènech explica que en tota negociació és bàsic que “cap de les parts no imposi el seu relat a l’altra”. Perquè els processos negociadors demanen una percepció de victòria compartida. Si una de les parts té la temptació de presentar-se com a guanyadora, de recrear-se en la humiliació de la contrapart, l’acord pot anar-se’n en orris. Però la batalla del relat, la que importa, es produeix abans de l’acord. És on som ara. Tothom parla de màxims i de mínims, de línies vermelles. De moment, el debat se centra en l’amnistia. És un èxit dels independentistes, perquè en l’anterior investidura això era implantejable. Es va obtenir l’indult pels empresonats i una reforma del delicte de sedició. Era un pas endavant, potser modest. Però tots els passos endavant són importants, perquè estableixen les bases dels següents. Els fan més assumibles.
Un altre pas endavant va ser la constitució d’una taula de diàleg entre els governs català i espanyol. Anava precedida del reconeixement d’un “conflicte polític”. Això elevava el rang d’una eventual negociació. Com és sabut, la taula va néixer amb mal peu per les batalletes tàctiques entre ERC i Junts. La mesquina batalla del relat, un cop més. El PSOE, poc motivat i amb un roc a la faixa (tenia els vots de Ciutadans a la recambra), va deixar que la taula es florís.
Els dirigents de Junts, sobretot després de sortir del govern català, s’han esforçat en negar tot valor als pactes assolits per ERC amb el PSOE. En part, com a resposta a una excessiva patrimonialització dels mateixos per part dels republicans; en part, també, perquè Puigdemont i el seu Consell per la República tenien una justificada por a la irrellevància. Però ara estem en una fase nova i estaria bé que uns i altres s’esforcessin per deixar enrere aquesta batalla de relats tan eixorca.
Gràcies a l’aritmètica, Puigdemont té ara el protagonisme que desitja, i legítimament el vol aprofitar. Fixant un preu anticipat –l’amnistia abans de la investidura– marca uns mínims ambiciosos i, de passada, s’estalvia entrar en el detall de la negociació posterior, que hauria de conduir al que ell mateix defineix com a “acord històric”. Junts té ara unes setmanes per anar convencent les seves bases que tot allò que porta quatre anys criticant –la política dels acords graduals– és l'única via possible. Si l’acord serà històric o no, ho decidirà qui imposi el seu relat.
Perquè aquest tren no descarrili cal ara sentit de país, i això no vol dir, només, que Junts i ERC es comuniquin de forma fluida; també vol dir que Puigdemont entengui que, tot i el respecte institucional que mereix, a Barcelona hi ha un president de la Generalitat triat pel Parlament, que necessita ser part activa i compromesa de qualsevol acord. Si no és així, la Generalitat com a institució quedarà en una posició galdosa, cosa que segur que Puigdemont no vol; i ERC podria regirar-se contra la situació, com Junts va fer en el passat. Una bona manera d’evitar-ho seria que els acords a què s’arribi a la investidura siguin ratificats, i posats en pràctica, per la taula bilateral de diàleg, que recuperaria la seva força simbòlica i efectiva, la qual cosa no és dolenta per a Junts, si realment aspira a tornar a governar.
L’amnistia implica posar el comptador a zero i tornar a la casella de sortida. No suposa cap avenç real de l’autogovern, ni ens acosta a l’autodeterminació. Els partits sobiranistes no s’hi han de conformar. Ni s’han de deixar intimidar pels escarafalls de la dreta espanyola o de Felipe González. Però amb la fermesa, la temperança: si a certa Espanya li interessa fer veure que se l’està humiliant, no cal posar-li les coses fàcils parlant d’unilateralitat. Sobretot perquè tots recordem com van anar les coses el 2017.