Betlem, Cisjordània
Enguany hi torna a haver llums de Nadal a Betlem, la ciutat de Cisjordània on, segons la tradició cristiana, va néixer l'infant Jesús dins un pessebre, escalfat només per un bres de palla i els alens d'un bou i una mula. Aquestes llums intenten ser una aparença de retorn a una certa normalitat, després de dos anys de guerra i de genocidi a Gaza per part del govern ultrareligiós i d'extrema dreta d'Israel, presidit per Benjamin Netanyahu. Hi ha un gran arbre ple de llums i estels al mig de la plaça principal de la ciutat, coneguda com a plaça del Pessebre, a prop de l'església de la Nativitat, que presumeix de ser la més antiga del món. Són intents de tornar a cridar l'atenció del turisme, i efectivament alguns turistes s'han aventurat ja a tornar a Betlem en aquests dies assenyalats. Practiquen una modalitat a mig camí entre el turisme religiós, el cultural i el de morbo i catàstrofes.
Aquestes llums són només el que dèiem, una aparença. Betlem es troba a uns deu quilòmetres de Jerusalem, però fins i tot un desplaçament com aquest és complicat i perillós, perquè Betlem està envoltada per punts de control de l'exèrcit israelià. Durant els mesos de màxima atenció informativa els focus van estar posats damunt Gaza per motius obvis, però Cisjordània —amb Jerusalem Est inclosa— seguia i segueix aguantant una pressió extrema, amb fortes restriccions de les llibertats ciutadanes fonamentals (de moviment i de reunió, per començar), destruccions d'oliverars i altres conreus que són font de recursos econòmics i patrimoni paisatgístic i cultural, detencions i desplaçaments forçosos i arbitraris.
A Gaza, mentrestant, les coses no han millorat d'ençà del suposat pla de pau de Trump, presentat a mitjans d'octubre passat amb una pompa directament proporcional a la seva futilitat. Tal com van avisar en el seu moment els analistes més fiables, allò que es va voler celebrar com un èxit de la mediació trumpista (fastos a Tel-Aviv i a Sharm al-Sheikh, discurs triomfal del president americà davant la Knesset, signatura de l'acord de pau en un complex turístic del Mar Roig en presència d'una trentena de mandataris del món) podia aspirar, com a molt, a permetre un alto el foc i la devolució dels ostatges, sempre en precari com es va veure. Però per a l'únic que de debò ha servit ha estat per complaure la insaciable vanitat de Trump, i també per treure el genocidi de Palestina de les portades i els informatius internacionals.
Tanmateix, el genocidi continua. Entre la soldadesca israeliana hi ha assassins, violadors, torturadors i saquejadors. Però sobretot, els governs de Netanyahu i de Trump segueixen tan alineats com sempre en els objectius enunciats amb freda claredat pel ministre israelià de Finances, Bezalel Smotrich, al setembre passat, en una reunió amb empresaris constructors: “La Franja de Gaza és una mina d’or que ens repartirem amb els EUA. Hem invertit molts diners en aquesta guerra i ja hem fet la primera fase, que és la demolició. Ara toca la reconstrucció”. La població local, simplement, sobra.
