Sobre alguns topònims àrabs del País Valencià (1986)

De l’article de Carme Barceló i Torres (Cartagena, 1949-2024) al Butlletí de la Societat d’Onomàstica (n. 24, 1986) filòloga que va morir el passat dia de Nadal. Catedràtica d’Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat de València (UV), era membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l'IEC. Va ser degana de la Facultat de Filologia de la UV i directora del departament de filologia catalana de la mateixa universitat.

Al treball sobre toponímia aràbiga valenciana publicat fa poc [Barceló Torres, C. Toponímia aràbiga del País Valencià. Alqueries i castells, Xàtiva, 1983] dedique un apartat als noms de lloc relacionats amb els personals i hi faig constar, en breus línies, les dificultats que presenten sobretot els composts de Beni, “fills de”, i un segon element onomàstic, que pot esser personal, familiar o tribal. La pervivència d’un gran nombre dels esmentats topònims a l’àrea valenciana pot ser que siga deguda, entre altres raons, a la continuïtat del poblament islamo-aràbic al país fins a l’expulsió definitiva de 1609. Quant als motius que donaren peu a aquests topònims, han estat elaborades diverses hipòtesis. La primera en el temps fou formulada per Caro Baroja [a Los pueblos de España, Madrid, 1976]. Aquest autor suposava que hom podia considerar que aquestes poblacions “en un principio eran en sí propiedad de una sola familia” i que “acaso constituían otras tantas cabilas como las actuales marroquíes y argelinas de nombre análogo, que han sido definidas como ‘una reunión de individuos que desciende de un antepasado común’”. Per a aquest autor caldria “determinar hasta qué punto pudieron ser influidas las divisiones musulmanas por la forma de propiedad de tipo romano preexistente en la Península; cabe incluso pensar que la palabra ‘hijos’ en muchos casos está empleada en su sentido traslaticio” i en casos concrets “podría tratarse del fundus de un señor con sus siervos”. […] Segons Guichard [a Al-Andalus, Barcelona, 1976] “un profundo conocimiento de la onomástica árabe permitiría tal vez establecer a qué categorías sociales o a qué épocas corresponden los nombres de personas que sirvieron para formar los topónimos en Beni”. En distingeix quatre categories: noms corrents; noms de caràcter “popular”; gentilicis i hipocorístics. Aquest investigador proposa d’abandonar la idea que es tracta de formacions “aristocràtiques” o “senyorials”, encara que admeta la possibilitat que en determinats casos els topònims en Beni corresponguen a una mena de propietat “senyorial” o “burgesa”. Al primer cas ens trobaríem davant un “rafal” o propietat rural entorn d’un centre d’explotació de possible origen “aristocràtic”. Sospita també l’antiguitat dels susdits topònims “seguramente anteriores a las invasiones africanas” dels segles XII i XIII, tot i que en posa alguns en relació amb els noms de famílies i tribus d’origen berber. [...] Resten, tanmateix, diversos problemes que -ara per ara- no poden més que ser plantejats com una interrogant. Com, quan i per què s’efectuen aquests assentaments humans i qui són els Musà, Ibraïm, Lubb, Qäsim, etc. que donen nom als poblats?; són preguntes que en l’estat actual de la recerca no és possible de contestar. A falta d’un estudi sobre l’onomàstica andalusina, la toponímia ofereix -al cas valencià- una “mostra” provisional de freqüències onomàstiques àrabo-musulmanes. [...]