Devia ser entre 1985 i 1988 quan l'aleshores conseller de Cultura Joan Rigol va promoure un pacte cultural amb totes les forces polítiques, un pacte que implicava un ampli ventall d'intel·lectuals d'ideologies diverses i procurava la coordinació de totes les administracions catalanes en el foment de la cultura. Joaquim Ferrer va succeir Rigol i va heretar, entre altres coses, aquella comissió assessora per la modernització cultural de Catalunya per la qual es creaven diverses comissions assessores del conseller de Cultura i que després va ser eliminada per decret el 2004. Em sembla recordar que va ser en aquella època quan la conselleria va publicar un manifest, Elogi del risc , en què s'exaltaven l'heroïcitat i la intrepidesa contra el conformisme cultural. Aquest manifest el firmaven, entre d'altres, Anna Veiga, Claret Serrahima, Oriol Regàs, Xavier Olivé, Juanjo Puigcorbé, Vicenç Altaió i Juli Capella, més alguns outsiders col·laboradors com Mònica Regàs, Jordi Coca, Glòria Picazo, Sebastià Serrano, Julià Guillamon, Joan Fontcuberta, Salvador Cardús, Santiago Dexeus, Romà Gubern, Oriol Bohigas, Juan Cueto, Tomàs Seix i Pau Riba.
De tot plegat, fa uns quants anys, certament. Ara, un dels seus animadors, Vicenç Altaió, declara en una entrevista a l'ARA (11/07): "En l'àmbit cultural estic veient de prop gent de gris i aplicacions de mesures de gris". Fa al·lusió a la imatge que als mitjans es dóna dels homes de gris que vénen d'Europa a fiscalitzar les finances del país. I afegeix: "La cultura no és només un dret. En aquests moments és també un deure".
D'acord. Però fem una mica d'història, ja que hem començat parlant de la comissió per la modernització. Per aquella època, uns amics i jo mateix vam firmar un article de rèplica al manifest esmentat que amb el títol Risc: la razón oculta (el lector en sabrà apreciar la brometa) posava en qüestió el proteccionisme de la conselleria, que alegrement creava comissions a càrrec de la ciutadania, i en què demanàvem al conseller Ferrer com es pensava que s'havia fet la història de la cultura moderna i contemporània. En tot cas, no actuant, la institució, com a mecenes i arriscant així els diners del contribuent. Això és jugar amb les cartes marcades.
En realitat, el debat de fons és com actuar en l'àmbit de la cultura des del sector públic, un debat no resolt que la història recent del CoNCA posa de manifest. Una solució seria crear infraestructura, i deixar fer. Perquè el poder, si és democràtic, no es dedica a exercir funcions de departament d'Agitació i Propaganda. Si no ho és, la seva funció és controlar, reprimir, manipular, en definitiva, la cultura en benefici propi i de les classes socials que el sustenten. No hi ha cap altra alternativa. El cas és que l'agitació que pretenia la comissió per la modernització de referència era tot foc d'encenalls i que, en realitat, només volia "remenar pels passadissos del poder", dèiem. Tot això, ho escrivíem a finals dels vuitanta, i les coses no sembla que hagin canviat gaire.
Així, vista la seva trajectòria com a "traficant d'idees" (com a ell mateix li agrada definir-se), crec que el senyor Altaió no és el més indicat per dir que detecta "grisor" en l'acció cultural que té al voltant, precisament quan acaba de ser rellevat del càrrec. Denunciar la "grisor" ara que ja no hi ets no és una postura èticament correcta. Vull pensar que, quan diu això, el senyor Altaió fa seu el nus argumental del manifest, en el sentit que si un no "s'arrisca", acaba elaborant productes en què el gris és la tonalitat dominant. La pregunta és si ell ha donat mai exemple d'això, si ell ha jugat mai a tot o res, com suposem que ens convidava a fer el manifest. Per no ser gris, precisament. Tornant al nostre article, doncs, recordo que citàvem unes paraules del filòsof francès Bernard-Henri Lévy quan deia que "l'intel·lectual ha de ser en tot moment un insubordinat davant de qualsevol poder..." ¿No és d'això del que es tracta? ¿De la resistència de l'intel·lectual als cants de sirena del poder? En la gestió cultural del senyor Altaió hi ha un fil conductor que va des de la comissió per la modernització fins a la direcció de l'Arts Santa Mònica: la submissió al poder. Perquè, parlant de riscos, i com dèiem en l'article abans esmentat, "pel que fa a la cultura, només en coneixem dos: l'individual -que és l'opció estètica de cadascú- i el col·lectiu o social -que és el conflicte d'aquesta estètica amb els conceptes ètics dominants en cada moment històric-. Del primer, […] no se'n pot fer cap discurs polític previ […]. S'han d'esperar, doncs, els resultats, i aleshores actuar en conseqüència". Del segon, ens remetíem a les paraules de Bernard-Henri Lévy: l'intel·lectual, l'artista, ha d'actuar sempre à rebours del poder, sempre a la contra. I afegíem: "Tots els que en la història de la cultura s'han arriscat, i eren cosmopolites de debò, no s'han vist en l'amarg destret d'haver-se d'erigir en portaveus des del poder d'una ideologia política determinada [...]. El tipus de cultura que aquesta comissió ara propugna es fa des de les trinxeres, […] mai des de les institucions", com ha fet el senyor Altaió.
I acabo. "Si [es] vol reduir la cultura a una qüestió d'elit, no n'hi ha prou de publicar opuscles en paper couché . El que realment ha de brillar no és el suport, són les idees". I d'idees, si ho hem de valorar per la seva trajectòria, i malgrat la faramalla i el soroll institucionals i mediàtics, n'hi ha hagut més aviat poques.