‘Transició’, un concepte màgic i sospitós
El concepte transició sol indicar el pas d’una situació A a una situació B en un temps determinat. Normalment, s’entén que A i B són clarament diferents, quasi com dos conjunts disjunts (sense elements comuns). B substitueix A. Tanmateix, això acostuma a ser un miratge, especialment en l’àmbit polític.
El llenguatge legitimador està sovint farcit de paraules "màgiques" i de paraules "sospitoses". Les primeres són aquelles que qui les utilitza creu que, només pel fet de pronunciar-les, ja resolen el problema en la bona direcció, sense necessitat de contemplar les ombres de la seva aplicabilitat pràctica. És el cas, per exemple, de paraules utilitzades habitualment de manera elogiosa, com consens, interculturalitat, inclusió, etc. Per la seva banda, les paraules sospitoses són aquelles que qui les pronuncia, o bé mostra ignorància sobre el seu significat, o bé condueixen a anàlisis errònies. Per exemple, quan algú que quasi no sap res de física diu que una situació és quàntica o quan es confia en les virtuts de la desconstrucció.
El concepte transició té la peculiaritat de ser usat sovint com una paraula alhora màgica i sospitosa. Vegem-ho en dos exemples: la transició energètica i la transició política espanyola dels anys setanta.
Transició energètica. Darrerament, han aparegut anàlisis que alerten del mal ús d’aquest concepte, quan indueix a creure que el món dels combustibles fòssils (carbó, petroli, gas) serà substituït en pocs anys per energies "netes": hidràulica, solar, eòlica (incloent-hi a vegades l’energia nuclear). Tanmateix, aquesta és una percepció doblement errònia. En primer lloc, quan mirem la història de les tecnologies s’observa que les fonts d’energia primària han coexistit i segueixen coexistint sense que unes substitueixin les altres, en un mercat que, a més, augmenta constantment (les energies fòssils representen actualment al voltant del 80%; la fusta va proporcionar el doble d’energia que la solar i l'eòlica juntes l’any 2020).
En segon lloc, es dona una forta imbricació entre les diverses fonts d’energia. Les noves fonts no només no substitueixen les anteriors, sinó que les imbriquen i reforcen. El carbó, per exemple, va suposar un fort impuls de la demanda de fusta (una font d’energia anterior) i no es pot veure com l’energia de la “revolució industrial” del segle XIX, ja que la seva demanda no havia estat mai tan gran com a principis del segle XXI. Així, l’acer, el ciment, els productes nitrogenats (fertilitzants) i els plàstics continuen requerint carbó per a la seva producció. Una cosa semblant es pot dir de l’aparició del petroli i el gas respecte al carbó. La transició energètica, en el sentit de substitució d’una font primària d’energia per una altra, simplement no existeix. La situació és de simbiosi, no de substitució. (Una referència recent, Jean-Baptiste Fressoz, Sin transición, 2025.)
Cal anar avançant en substitucions parcials de fonts d’energia, però, ni hi ha hagut, ni hi haurà, una transició general. La transició energètica és un concepte màgic i sospitós, un concepte tranquil·litzador que va bé als polítics per legitimar la manca o la dilació de decisions (greenwashing públic), sense voler fer esment de la demanda creixent d’energia d’una població mundial que augmenta i que inclou noves classes mitjanes de països en desenvolupament que busquen més benestar.
Transició política espanyola. Situació A: dictadura franquista; situació B: democràcia actual. Salta a la vista que malgrat el canvi innegable que va representar l’anomenat règim del 1978 hi ha bastants elements pràctics de continuïtat entre la dictadura i el sistema actual. Per ser temes més coneguts, només n’esmento alguns. Un dels més obvis és la continuïtat d’un poder judicial que no es va veure afectat per la Transició. A més de la baixa qualitat de les decisions judicials del Tribunal Suprem (sala penal), els magistrats es rifen les decisions dels poders legislatiu i executiu. Lawfare, prevaricació, arbitrarietat, abús de poder, ideologia autoritària, impunitat i manca d’imparcialitat contribueixen al desprestigi de la justícia espanyola, tant a escala interna com europea i internacional (Nacions Unides). A la pràctica, la cúpula del poder judicial actual representa un tumor autoritari dins de l’entramat institucional de la Constitució del 1978. Caldria reformar-lo de dalt a baix, especialment la seva cúpula, per tal que l’estat espanyol pogués ser considerat una democràcia liberal.
Un altre àmbit heretat i no reformat del franquisme és el de la policia espanyola i la Guàrdia Civil (pràctiques d’espionatge, policies patriòtiques, falsos informes de polítics). En bona part, segueixen essent forces de seguretat de l’antic règim. També hi ha continuïtat en els estils de corrupció, sobretot en els dos principals partits nacionalistes espanyols (PSOE i PP). I es perpetua un franquisme sociològic, molt present en algunes institucions, mitjans de comunicació, dirigents de l’Església catòlica i dels partits estatals de dreta i esquerra.
En definitiva, transició és una paraula màgica i sospitosa. Mentre que una transició energètica general no existeix, ja que no hi ha substitució general de les fonts d’energia, en la transició política espanyola no van ser substituïts àmbits com la seguretat i la justícia, que són claus per a una vida democràtica plena que impedeixi vulneracions en l’àmbit dels drets, de les llibertats dels ciutadans i de la separació de poders.