Aquesta setmana ha fet quatre anys de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia; el conflicte Israel-Palestina continua; la guerra interna a Myanmar es manté activa des del 2021, i així fins a almenys una desena de conflictes més. I enmig de tanta amargor, em cau a les mans un article científic publicat enguany a la International Political Science Review en què Giuditta Fontana, de la Universitat de Birmingham, i col·legues de la mateixa universitat i de la Universitat d’Hamburg conclouen que, quan les dones participen en els processos de pau, la probabilitat que el conflicte es reactivi es redueix almenys un 11%, i arriba fins a un 37% quan hi intervé l’ONU.
Per què alguns processos de pau aconsegueixen posar fi a la violència a gran escala mentre que d'altres fracassen en l'intent?
Aquesta és la pregunta que l’equip investigador es va proposar respondre amb un projecte de recerca que abasta des dels camps de batalla de les Filipines fins als carrers de Libèria. Per fer-ho, van analitzar en profunditat 14 processos de pau prolongats en guerres civils recurrents, buscant patrons allà on d'altres només veien desolació. Aquesta anàlisi va revelar que l'ONU, treballant amb organitzacions locals de dones, va ser capaç de crear i mantenir acords de pau. Van contrastar-ho estadísticament amb 286 acords tancats en conflictes violents arreu del món. La conclusió, doncs, es confirmava: quan l'ONU i les organitzacions liderades per dones treballen juntes, les probabilitats que una guerra no torni a esclatar augmenten significativament.
Tanmateix, l'equip no es va quedar amb les xifres. Per entendre el que hi ha darrere de les estadístiques, van endinsar-se en estudis de cas sobre el terreny a la regió de Bangsamoro, a l'illa de Mindanao, així com a Burundi, la Costa d'Ivori, Libèria i Sierra Leone. Societats marcades per la guerra que, cadascuna a la seva manera, ofereixen lliçons valuoses sobre com construir una pau duradora. Els resultats van ser clars: el lideratge de l'ONU i la inclusió de les dones en la societat postconflicte no són factors secundaris, sinó elements decisius per garantir que la pau no sigui efímera.
I és que el diàleg entre mètodes esdevé imprescindible. Les dades quantitatives poden mostrar que els acords amb presència femenina tenen una taxa més alta de supervivència al cap de deu o quinze anys, però són les entrevistes amb mediadors i actors locals les que revelen com s’introdueixen temes com la justícia transicional, la reparació i els drets socials, com es construeixen ponts entre faccions, com es tradueix la inclusió en confiança. Sense aquesta segona capa qualitativa, el número es queda mut.
Hi ha, a més, una lliçó política de fons. Durant massa temps la presència de dones en espais de decisió s’ha justificat en termes de representativitat. La recerca mostra que és també una qüestió d’eficàcia institucional. Si la diversitat millora la qualitat dels acords i en redueix la fragilitat, excloure no és només injust: és ineficient.
