Fa trenta dies de la travessada de l’Ebre (1938)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe la crònica de guerra del periodista Isidro Corbinos (Saragossa, 1894 - Santiago de Xile, 1966) datada a Móra d'Ebre l’1 de setembre del 1938 i publicada a 'La Vanguardia' (4-IX-1938), diari pel qual cobria la Batalla de l’Ebre com a enviat especial. Traducció pròpia. Corbinos es va exiliar a Xile el 1939. Allà va exercir el periodisme esportiu i va ser professor universitari de l’especialitat. Havia estat jugador del Barça del 1914 al 1916. Demà (19 h) al recinte de la Model inauguren l’exposició 'Abecedari de la llibertat - Llums i ombres - Poble Vell de Corbera d’Ebre'.  

Fa un mes que els soldats de la República, després de travessar l’Ebre, van arribar a la serra de Pàndols, i a les rodalies de Gandesa i de Villalba dels Arcs, punts on el facciós havia organitzat ja la defensa. Des d’aquell dia, l’estat major italo-alemany ha desfermat una contraofensiva que va assolir la màxima duresa fa una setmana. [...] Això que l’home és més fort que totes les màquines de guerra potser s’ha escrit moltes vegades amb el propòsit de crear una figura literària impressionant. Però es dona el cas que, en aquest front de l’Ebre, és veritat. Hi ha cotes, entre la Fatarella i Villalba dels Arcs, en les quals la hipèrbole esdevé real i tangible. Els homes poden més que tot el ferro i el foc, que totes les màquines inventades per exterminar-los. Una cota, la 240 –diguem 240 per assenyalar-la d’alguna manera– és un objectiu immediat per a l’enemic. Durant hores i hores passen i repassen sobre les posicions republicanes dotzenes d’avions que vomiten tones de ferro, que esbotzen la terra com martells de forja; dotzenes de bateries sembren de metralla les crestes i els flancs. I quan la cota 240 és simplement la cota 200, avancen sobre ella 40, 70 tancs, que precedeixen les legions, i les legions no passen. Simplement, en aquesta cota, escapçada, esmicolada, batuda, arranada, encara queden soldats d’aquesta meravellosa infanteria republicana, única al món, que defensa, ficada dins uns forats, el poc que queda de la línia on obeeixen l’ordre de resistir. Aquesta ha estat la característica de sis dies de combats furiosos davant Villalba dels Arcs. La terra pròdiga –oliveres, pinedes en feix, tàlvegs amb prou feines dibuixats– ha quedat en gran part despullada. [...] Tan bon punt un avió lleial creua damunt les línies enemigues, surten d’aquestes línies trets i més trets de les seves bateries antiaèries, vertaderes cortines espesses de metralla. Però no els serveix de res. L’aviació republicana és “La Gloriosa”; l’aviació estrangera és “La Numerosa”; estrangera pels avions i pels aviadors, tot i que, alguna vegada, i per confirmar la regla, també està volant, al costat d’ells, un aviador espanyol: com aquest que van fer presoner prop de Flix, i que té el mateix aire dels xeics que desbocaven el seu automòbil per la Cuesta de las Perdices... Una altra mostra d’enginy és el conegut cartell que porta penjat del coll un burret que saltironeja per les vores de Corbera d’Ebre. És un pollí que ni a bastonades va voler marxar del poble quan el van evacuar els facciosos, motiu pel qual els soldats de la República va premiar la seva tossuderia fent-la saber d’aquesta manera: “Aquest burret no volgué ser feixista. És burro, però no tant”. [...]