Una gran paradoxa d’un país mediterrani com el nostre és que empreses privades disposin de concessions per extreure aigua mineral que després embotellen, comercialitzen i fins i tot exporten, pagant un cànon irrisori (21 cèntims per cada mil litres embotellats). O que, en situacions d’emergència per sequera, les embotelladores no tinguin cap limitació legal sobre la quantitat d’aigua que poden extreure. Aquesta situació està emparada legalment, perquè les captacions d’aigua s’emmarquen en la llei de mines del 1973, una norma preconstitucional que continua vigent i que fa que l’aigua sigui considerada com un mineral i no s'integri al sistema ordinari de planificació hidrològica.
Per sort, a Catalunya hi ha municipis conscients d’aquest absurd que, mentre no deixa de ploure, han aprovat als seus plens municipals una moció per modificar la llei de mines amb l’objectiu que totes les masses d’aigua continentals, inclosos els aqüífers que exploten les embotelladores, quedin emparades per la legislació d’aigües –no de mines– i s’incorporin plenament als plans de gestió de conca corresponents. En considerar-se explotacions mineres, aquestes captacions d’aigua estan jurídicament desvinculades del cicle hidrològic, un fet que xoca frontalment amb l’enfocament científic i integrador que promou la directiva marc de l’aigua (2000/60/CE), que integra totes les aigües continentals dins d’un mateix marc jurídic.
Anem a pams. D’on prové l’aigua mineral embotellada? La majoria, dels aqüífers profunds, espais subterranis que no responen de manera immediata a les pluges recents, ja que la filtració d’aigua cap al subsol pot tardar dècades. Aquestes reserves d’aigua actuen com esponges, una mena de pantans naturals subterranis, però en versió millorada: resisteixen millor les sequeres i la temperatura i no comporten costos econòmics de manteniment. Així doncs, les nostres masses d’aigua subterrània són un bé comú d’alt valor estratègic. Tot i això, la seva disponibilitat d’aigua i el seu estat de salut no estan assegurats. Per una banda, perquè el canvi climàtic i l’activitat humana en comprometen la recàrrega; per l'altra, perquè encara són força desconegudes.
Les comarques de Girona són un bon exemple per entendre aquesta anomalia, especialment el massís del Montseny. Allà es concentra pràcticament el 20% del total de l’aigua embotellada de l’Estat, sent-ne l’epicentre els municipis d’Arbúcies, Sant Hilari Sacalm, Viladrau i Espinelves. Les empreses embotelladores –algunes, grans multinacionals– extreuen aigua del mateix sistema hidrològic que abasteix el territori, però aquestes extraccions no s’incorporen als plans de gestió de conca de l’Agència Catalana de l’Aigua. És una anomalia d’origen jurídic amb conseqüències competencials: aquestes aigües no es gestionen des de Catalunya, sinó des del ministeri d’Indústria, fet que implica una governança deficient d’aquest bé comú. Per un costat, no es pot comptabilitzar una part rellevant de l’aigua que s’extreu del territori i que, literalment, marxa embotellada per la carretera. Per l’altre, les dades sobre volums d’extracció, la ubicació dels pous i els resultats dels sondatges deixen de formar part de la informació pública i transparent.
Aquesta situació obre inevitablement un debat incòmode. El territori es pregunta quin retorn n’obté si aquestes concessions no estan subjectes a cap cànon real per l’ús d’un bé comú i es qüestiona si les dades sobre volums d’extracció i sobre l’estat de les reserves subterrànies no haurien de ser públiques. Que els municipis es facin aquestes preguntes és una condició necessària per a una adaptació real al canvi climàtic. Així doncs, celebrem aquestes mocions aprovades als plens municipals a petició d’entitats locals com el col·lectiu Aigua Clara d'Arbúcies i la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny, entre d’altres. Aquesta iniciativa és un exemple que l’adaptació no es delega, sinó que s’assumeix col·lectivament.
Adaptar-se vol dir fer canvis. Els més fàcils són ajustos tècnics –eficiència, optimització i reducció de pèrdues–, però aquests, tal com adverteix el darrer informe de l'IPCC, no són suficients. Una adaptació efectiva exigeix canvis més profunds i estructurals que requereixen obrir debats, sovint incòmodes, sobre la governança dels béns comuns i assumir així una gestió de les incerteses transparent i honesta.
