Avui fa tres anys de la caiguda a Tunísia de Zine El Abidine Ben Ali, derrocat per una revolució popular. El país viu ara una transició complicada, amb un govern provisional. Aquell va ser el tret de sortida de les Primaveres Àrabs que van omplir d'esperança els països de la riba sud del Mediterrani i el Pròxim Orient, i van centrar l'atenció mundial.
Què en queda d'aquell canvi històric, d'aquell somni de democràcia i justícia social? Si d'una banda res ja no tornarà a ser el mateix, de l'altra hi ha hagut una violenta frenada respecte de l'empenta popular inicial, que ha deixat pel camí un reguitzell de frustracions i víctimes. El fet que l'islamisme guanyés la batalla al carrer, i que aviat mostrés una cara poc amable, ha acabat provocant la reacció contrarevolucionària amb el vistiplau de les potències internacionals. El cas més evident és Egipte, on l'estiu passat, amb el país clarament dividit, un cop militar va treure del poder el primer president elegit democràticament, Mohammed Mursi, líder dels Germans Musulmans.
Líbia i el Iemen també estan immersos en la inestabilitat. Però la pitjor part se l'endú, sens dubte, Síria, amb la versió més sanguinària d'un dictador, Baixar al-Assad, que està massacrant la població, i amb una comunitat internacional, incloent-hi Europa, que no el fa fora fent-se seva la teoria del mal menor per evitar l'amenaça jihadista. L'Iraq tampoc ha sortit del caos. A Bahrain la revolució va ser derrotada. L'Aràbia Saudita, l'Iraq i Qatar estan ben instal·lats en l'immobilisme. El Marroc i Algèria viuen reformes tutelades. I només l'Iran, amb un gir històric cap a la moderació i el desglaç amb els EUA, ofereix un bri d'esperança.
Aquest és el balanç, una realitat més agra que dolça. El somni s'ha convertit massa aviat en malson, en un túnel fosc i llarg. I no sembla que l'objectiu de la democràcia, la represa econòmica, la millora de les condicions de vida i la convivència religiosa sigui fàcil d'atènyer. Tot i que l'esperit de les Primaveres Àrabs hagi vingut per quedar-se, tot i que la llavor del canvi hagi estat plantada, la seva traducció en canvis efectius resta llunyana. Queda molt camí per recórrer.