Tres novel·les
No sé si el Francesc Trabal de la novel·la Era una dona com les altres (Badalona, Edicions Proa, Biblioteca A Tot Vent) és ben bé el Trabal de Quo vadis Sànchez? , però em sembla que puc afirmar que no és el d'aquella Judita a la qual esperàvem successores de més densitat que no aquesta pobra dona "com les altres". [...] El Trabal bo és un escriptor inspirat, que escriu bé per manament del destí, en una prosa viva i misteriosa, [...].
En la seva novel·la Laia (Barcelona, Llibreria Catalònia), Salvador Espriu mostra les gràcies de la joventut -i algunes altres. Té un estil verdosenc, agredolç, decidit. L'autor sap on va i us hi porta amb una fermesa que sempre és d'agrair, per bé que de vegades dubteu de l'escaiença dels passos que us fa fer. L'acidesa i la seguretat jovenívoles són molt agradables, però us poden impedir d'enyorar aquell gruix d'experiència que estalviaria a l'autor haver-ho de lligar tot a base de superficial fantasia.
A la manera de dir trinxada d'Espriu es deuen algunes bones descripcions i una sensació de rapidesa animadora, però també una sensació oposada de fatiga i el fet indubtable que l'obra pateixi d'un excés de paraules envers la substància. L'autor és més aviat arbitrari en qüestió de llenguatge. Els argots són prou sospitosos. Altrament, sembla que sigui d'una contrada altament castellanitzada en qüestió d'idioma perquè els seus barbarismes són nombrosos i de totes menes i mides. La posposició sistemàtica del subjecte al verb és un dels més amoïnosos. He pescat tot passant: callar-se per "callar", pregó per "crida", voler per "estimar", apestada per "empestada" i les campanes doblegant a morts! . Això sí que m'ha doblegat.
J.M. Francès, autor de La guerra dels Sants (Barcelona, Col·lecció Lluita), és un home que ha pensat llargament i amb profit sobre tots els problemes humans i divins. Estic segur que, posat que els meus pensaments siguin altament profitosos, parlar-hi sobre els dits problemes em resultaria una tasca útil i agradable. [...]
Cèsar August Jordana 1932