Tres tenors i un concert (1997)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe la crònica de Roger Alier (Los Teques, Miranda, Veneçuela, 1941 - Barcelona, 2023) a 'La Vanguardia' (15-VII-1997). Traducció pròpia. Historiador de la música, professor titular universitari i crític d’òpera, Roger Alier va morir avui fa una setmana. D’avui en vuit dies farà vint-i-sis anys del concert dels tenors Josep Carreras, Plácido Domingo i Luciano Pavarotti a l’estadi del Barça, recital al qual van assistir 65.000 persones.    

El concert dels Tres Tenors, si més no tal com el vam poder apreciar ahir al Camp Nou, va ser una agradable sessió de música vocal i orquestral que va omplir la serena nit d’estiu de moltes persones amb la il·lusió i la bellesa del cant. No fou pas, en un sentit estricte, una sessió d’òpera: a més d’algunes àries escollides hi va haver moltes cançons que oscil·laren entre l’opereta i la cançó lleugera; però el que sí que vam escoltar van ser tres de les veus operístiques més distingides dels últims vint-i-cinc anys, malgrat les distorsions pròpies de l’amplificació i de la ubicació en un estadi de futbol. En això, precisament, “hi ha el detall”, que diria Mario Moreno: per una vegada l’òpera ha desplaçat l’omnipresent pilota de la congregació de masses en un estadi esportiu. Diguem, de passada, que tot i que hi va haver defectes d’organització i d’ubicació de persones, el recital va estar ben servit i l’acústica del camp no va ser tan terrorífica com era d’esperar. I així vam sentir els tres grans tenors i fins i tot vam poder apreciar el matisos de la seva interpretació cantora. Són tres indiscutibles “monstres” del cant. Josep Carreras, amb el seu indubtable charme personal, amb la seva entrega, amb fe en el que transmet i amb una veu que, tot i que en alguns moments va semblar tensa i amb un rastre de fadiga, segueix sent bella i emocionant. A ell es deu, a més, que el recital comencés (T’estimo, de Gieg), continués (La meva ciutat) i acabés en llengua catalana, llengua en la qual Plácido Domingo ja havia cantat algun cop però que per a Pavarotti era segurament nova. Plácido Domingo va estar brillant, va estar magnífic de veu, va demostrar i va oferir qualitat i potència vocal. Va ser el més variat dels tres. [...] Pel que fa a Luciano Pavarotti, cal dir que ens va confortar sentir la seva magnífica veu en plena forma. [...] Les actuacions a trio van ser les més interessants, perquè malgrat l’amplificació podien apreciar-se bé les diferències i les similituds, que també hi són, en l’estil de cant dels tres grans intèrprets. [...] Reiterem la qüestió candent. ¿El recital tenia alguna cosa a veure amb l’òpera? Alguns dels assistents, per la seva forma de vestir, semblava que s’ho havien cregut. Uns altres es van limitar a passar-s'ho bé en una vetllada simpàtica, que va tenir un trist epíleg per l’absència total de mitjans de transport. En conjunt, el recital, amb totes les seves limitacions, va valdre la pena.