Consentiment: nocions bàsiques per a Julio Iglesias (i Ramón Arcusa)
Ha esclatat l’escàndol de la denúncia de dues treballadores de la llar a Julio Iglesias. Tots els mitjans en van plens i em vaig quedar perplexa quan, al programa d’Ana Rosa, Ramón Arcusa –amic del cantant, músic i integrant del Dúo Dinámico– va afirmar que, si una dona és violada, el que ha de fer és denunciar immediatament els fets i marxar de la casa o del lloc on es troba el violador: si no se'n va, és que ha estat un fet consentit. A més, comentava que totes les acusacions que se li estan fent a Julio Iglesias abans que la justícia es pronunciï venen del sector woke de la societat. Sense pensar-ho ni un minut, ha associat les denúncies per agressió sexual a una ideologia i, de retruc, ho ha polititzat ràpidament. Al·lucinant!
Un dels arguments més recurrents per negar una agressió sexual o d’assetjament psicològic dins d’una relació és la confusió deliberada entre consentiment i continuïtat en la relació. S’afirma que, quan s’exerceix la violència masclista, sigui quina sigui, si l’acte no s’ha consentit la dona hauria d’haver denunciat el fet, de manera que, si continua convivint amb el presumpte agressor, això provaria retrospectivament el consentiment. Però el consentiment no és un estat que s'hagi de donar per suposat, sinó una condició puntual, situada i revocable, que pot mancar en un moment concret. Com ja advertia Simone de Beauvoir, la dona no actua mai en un buit de llibertat abstracta, sinó en un camp de possibilitats històricament limitat. Confondre la decisió de continuar amb l’agressor amb la lliure capacitat de decidir és ignorar que moltes decisions femenines s’inscriuen en estructures que restringeixen l’agència sense necessitat de coerció explícita.
Aquesta confusió, per a algunes persones, anul·la de facto la possibilitat de la violació dins la parella i reprodueix la idea implícita d’un deute sexual, cosa molt diferent d'un dret que s’hauria de traduir en “no és no” i “sí és sí”. La cultura masclista i l’abús de poder –i no em refereixo ni a tots els homes ni a totes les relacions, només faltaria!– han donat per suposat que en el matrimoni, en les parelles de fet... o en relacions jeràrquiques el consentiment es dona a priori.
Arcusa continuava donant suport al seu amic Julio amb l’argument que una dona violada hauria de fugir, trencar els vincles amb l’agressor, denunciar... Però les coses no són tan fàcils, perquè, si fos així, ignoraríem completament el funcionament del trauma. La violència sexual o psicològica pot generar bloqueig, dissociació, confusió i incapacitat d’acció davant de l’agressió. Hannah Arendt va assenyalar que determinades formes de violència no només danyen el cos, sinó que destrueixen la capacitat d’actuar i de donar sentit als fets; exigir una resposta immediata és no entendre que la violència pot impedir qualsevol pas. Pretendre que només sigui creïble la víctima que respon segons un guió preconcebut, generalitzat i universal no només és empíricament fals, sinó que desplaça l’anàlisi del fet violent cap al comportament posterior de la dona i fa que la seva reacció es consideri sospitosa, en lloc de centrar-se en l’acte de l’agressor.
Un altre aspecte clau de la violència de gènere que no s’entén és que “si continua amb el seu agressor és perquè vol”. Aquest plantejament ignora algunes condicions materials, emocionals i simbòliques que estructuren moltes relacions en les quals hi ha dependència econòmica, por, control, aïllament, culpa o una forta pressió social. Reduir el fet de continuar amb l’agressor a una decisió fàcil despolititza l’agressió i oculta els patrons estructurals que la fan possible i persistent.
A això s’hi afegeix sovint la protecció del presumpte agressor per part del seu entorn, especialment quan es tracta d’un amic, com en el cas d’Arcusa. L’argument “jo el conec, i ell no faria això” opera com un mecanisme de lleialtat afectiva que preserva la imatge moral de l’agressor i desacredita el relat de la dona violada. En aquest context, la càrrega de la prova es desplaça indegudament cap a la víctima, a qui se li exigeix coherència absoluta i un comportament irreprotxable, mentre que l’agressor queda protegit per la seva reputació i el seu capital simbòlic (tots hem pogut llegir la llastimosa reacció d’Ayuso respecte del cas). Lluny d’analitzar la realitat, aquest discurs la distorsiona i contribueix a perpetuar el silenci, la incredulitat i la impunitat. La violència sexual no és només un acte, sinó també un règim de veritat que decideix quins relats són vàlids i quins queden condemnats al dubte o al silenci.
