Tres xocs que han sacsejat el món el 2025
Aquest ha estat l’any en què s’han ensorrat els pilars que encara sostenien l’ordre de finals del segle XX, deixant al descobert el nucli buit del que passava per un sistema global. Tres cops han estat suficients.
El primer ha sigut la victòria –imminent– de Rússia a Ucraïna, per sobre del lideratge europeu. Durant gairebé quatre anys, la Unió Europea i l’OTAN han jugat un doble joc perillós. D’una banda, es comprometien retòricament amb una victòria ucraïnesa que no estaven disposats a finançar. De l’altra, explotaven sense fi aquesta guerra per impulsar un nou consens polític i econòmic intern: el keynesianisme militar seria l’últim recurs contra la desindustrialització europea.
En un continent on les constriccions polítiques asfixiants prohibeixen polítiques socials ambicioses i inversions verdes significatives, finançades amb el dèficit, la guerra d’Ucraïna ha proporcionat una justificació poderosa per canalitzar el deute públic cap al complex industrial de la defensa. La veritat no dita era que la guerra perpètua complia una funció crítica: era el motor perfecte per a l’estímul keynesià d’una economia europea estancada.
La contradicció ha sigut fatal: si la guerra d’Ucraïna acabava amb un acord de pau, aquest estímul econòmic seria difícil de sostenir. Però aconseguir una victòria que justifiqués la despesa es considerava massa costós financerament i massa arriscat des del punt de vista geoestratègic. Així, Europa va optar per la pitjor estratègia possible: enviar prou equipament a Ucraïna per allargar el sagnat sense alterar-ne el curs.
Ara que Rússia està a punt de vèncer (un resultat previsible que el president dels Estats Units, Donald Trump, simplement, ha avançat), els plans més curosament traçats de la UE han fracassat. Europa no té cap pla B per a la pau, perquè tota la seva postura estratègica havia passat a dependre de la continuïtat de la guerra. Sigui quin sigui l’acord de pau brut que el Kremlin i els homes de Trump acabin imposant a Ucraïna, farà més que redibuixar una frontera. Tant si Rússia continua sent una amenaça per a Europa com si no, Europa està a punt de perdre el pretext del seu incipient boom industrial i militar, i això augura una nova etapa d’austeritat.
El segon xoc ha estat la victòria de la Xina en la guerra comercial contra els Estats Units. L’estratègia nord-americana, iniciada durant el primer mandat de Trump i intensificada sota Joe Biden, era un moviment en pinça: barreres aranzelàries per estrangular l’accés xinès als mercats i embargaments sobre semiconductors avançats i eines de fabricació per frenar el seu ascens tecnològic. El 2025 aquesta estratègia ha trobat el seu Waterloo, i Europa ha tornat a ser-ne la principal afectada col·lateralment.
La Xina va respondre amb una rèplica magistral en dues parts. Primer, va convertir en arma el seu domini sobre les terres rares i els minerals crítics, i va desencadenar una paràlisi de les cadenes de subministrament que va immobilitzar no tant la manufactura verda nord-americana com l’europea i l’est-asiàtica. Segon, i de manera especialment lesiva per al prestigi dels Estats Units com a líder tecnològic global, la Xina va mobilitzar el seu “sistema de tota la nació” cap a un únic objectiu: l’autarquia tecnològica. El resultat va ser una acceleració vertiginosa de la producció pròpia de xips, amb SMIC i Huawei assolint uns avenços que van fer que l’embargament occidental liderat pels EUA no només quedés obsolet, sinó que fos contraproduent.
Probablement és el xoc amb repercussions més duradores. El 2025 els Estats Units han demostrat la seva incapacitat per frenar l’ascens de la Xina i, en canvi, han empès involuntàriament el sector tecnològic xinès cap a la independència plena. I Europa, després d’haver imposat obedientment a la Xina les sancions dictades per la Casa Blanca, s'ha quedat amb el pitjor dels mons possibles: cada cop més exclosa del lucratiu mercat xinès per als seus béns d’alt valor afegit, però sense rebre cap de les subvencions generoses ni els beneficis de reindustrialització de l’ara revocat inflation reduction act dels EUA. En optar per actuar com a subcontractista estratègic de Washington, la UE ha accelerat la seva pròpia desindustrialització. No ha estat una derrota en una guerra comercial; ha estat un escac i mat geopolític, i Europa hi ha aparegut només com un peó del bàndol perdedor.
El tercer xoc ha estat la facilitat amb què Trump ha guanyat la guerra aranzelària contra la UE. Al final de la seva reunió en un dels clubs de golf de Trump a Escòcia, coreografiada pels seus homes per maximitzar-ne la humiliació, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va tenir dificultats per presentar un document de rendició com un “acord històric”. Els aranzels sobre les exportacions europees als Estats Units van saltar d’aproximadament l’1,2% al 15%, i en alguns casos al 25% i al 50%. Els aranzels de llarga durada de la UE sobre les exportacions nord-americanes van ser anul·lats. Finalment, la Comissió es va comprometre a atorgar 600.000 milions de dòlars d’inversió europea a la indústria nord-americana en sòl dels EUA, uns diners que només poden sortir de desviar, principalment, inversions alemanyes cap a fàbriques químiques a Texas i plantes automobilístiques a Ohio.
Això va ser més que un mal acord. Va ser un tractat d’extracció de capital sense precedents, que formalitza la transició de la UE de competidor industrial a suplicant. Europa ha de ser una font de capital, un mercat regulat per als béns nord-americans i un soci júnior tecnològicament dependent. Per acabar-ho d’adobar, aquesta nova realitat va quedar codificada en un compromís vinculant que els 27 estats membres de la UE han acceptat i que va despullar el bloc de qualsevol aparença de sobirania. Part del capital que Trump necessita per consolidar la seva visió d’un món G-2 estructurat al voltant de l’eix Washington-Pequín queda ara contractualment obligat a fluir d’Europa cap a l’oest.
Aquests tres xocs formen una trilogia sinèrgica. La derrota europea a Ucraïna ha revelat els seus punts cecs estratègics i ha punxat el seu projecte de keynesianisme militar. L’acomodació de Trump amb el president xinès, Xi Jinping, ha desencadenat una allau d’exportacions xineses cap a la UE. L’extorsió a Escòcia ha costat a Europa el capital acumulat i qualsevol esperança residual de paritat.
En el món G-2, el poble global imaginat és una arena de gladiadors on la UE i el Regne Unit vaguen ara sense rumb. Un nou ordre mundial, més dur i més fred, s’ha erigit sobre la tomba de l’ambició europea. La lliçó perdurable de l’any és que, en una era de conteses existencials, la dependència estratègica és el preludi de la irrellevància.
Copyright Project Syndicate