Trump i el camí cap a l’autocràcia
Assistim incrèduls a la transformació accelerada dels Estats Units en una autocràcia: al desplegament del manual clàssic de repressió, censura i control de la informació; a l’afebliment dels contrapesos institucionals sobre el poder que emana desfermat del Despatx Oval, i a un pols per imposar la voluntat de Donald Trump sobre els tribunals, les universitats o l'administració pública. Tot això, en els primers vuit mesos de mandat.
Un país com els Estats Units, que havia fet de la Primera Esmena la pedra angular d’una concepció sense matisos ni limitacions de la llibertat d’expressió, i es permetia acusar la Unió Europea d’antidemocràtica per la seva regulació de les xarxes socials, assisteix ara al desplegament d’una cacera de bruixes i una política de sotmetiment dels mitjans de comunicació. La cultura de la cancel·lació dictada des de la mateixa Casa Blanca ha provocat, fins i tot, alguna contradicció entre veus republicanes com la de l'exassessor de George W. Bush, Karl Rove, el senador texà Ted Cruz, o el comentarista conservador Tucker Carlson, que han expressat la seva preocupació pel precedent perillós d'utilitzar la mort de l’activista Charlie Kirk per restringir la llibertat d'expressió.
Si hi ha dues estratègies que han acompanyat, des de l’inici, la carrera política de Donald Trump han estat la desinformació i la utilització dels tribunals per desgastar l’oponent. Totes dues conflueixen ara en la seva guerra contra els mitjans de comunicació per silenciar la crítica. En poc temps hem vist amenaces amb demandes milionàries a The New York Times, el Wall Street Journal, o les cadenes de televisió ABC i CBS; acomiadaments polítics i la imposició d’una creixent autocensura en els comentaris posteriors a l’assassinat de Charlie Kirk; així com l’assenyalament de periodistes i comunicadors per part del president i dels membres d’una administració que s’ha convertit en un exercici constant de l’art de l’adulació. Qualsevol relació amb Trump està condemnada a alimentar el seu ego. És en aquest context que el ministeri de Defensa, ara rebatejat com a ministeri de la Guerra, ha decidit prohibir que els periodistes que cobreixen la informació del Pentàgon publiquin cap notícia que no hagi estat aprovada pel govern, sota amenaça de perdre l’acreditació si ho fan.
En l’hiperpartidisme exacerbat que exigeix Trump, la crítica al líder és un desafiament inacceptable.
John MacArthur, president de Harpers Magazine, escrivia fa temps a The Guardian que Trump no és un narcisista sinó un “solipsista”, és a dir, un individu pel qual no existeix més realitat que el seu propi jo. Ell és l’únic punt de referència. L’important per a Trump sempre ha estat mantenir el focus sobre ell. Però ara ja no en té prou amb l’apropiació permanent de l’agenda mediàtica a cop d’hiperactivitat retòrica i política. Ara, a més, ha decidit imposar per la força el relat de la seva presidència, amplificat per l’algoritme de les xarxes socials i per les més de 2.000 plataformes de contingut, amb una imatge molt semblant a la de mitjans tradicionals, creades a l’entorn de Trump amb la voluntat d’influir en els buscadors d'IA.
Només hi ha un món possible, el món de Trump, on realitat i ficció es barregen al servei de les percepcions. Tota la comunicació presidencial va dirigida als seus fidels, i la crítica és un destorb inadmissible. Davant els milers de persones que van assistir aquest cap de setmana al memorial públic en honor de Charlie Kirk, el president dels Estats Units confessava que "odia" els seus oponents.
Trump governa per als seus. I ho fa amb la connivència dels qui el politòleg Francis Fukuyama anomena la nova “plutocràcia”. Una elit tecnicopatriòtica que coincideix amb una determinada visió del món: la ruptura de les normes.
Aquesta confluència d’interessos està accelerant l’acaparament del poder econòmic i polític: la primera fortuna del món, Elon Musk, va comprar Twitter per convertir-lo en un pou de teories conspiratives i desinformació; la família de la segona persona més rica del món —Larry Ellison, fundador d’Oracle— és la propietària de la CBS, i el superric número tres, Jeff Bezos, controla el Washington Post.
El domini sobre els espais de creació d’opinió, digital i tradicional, s’ha convertit en l’objectiu màxim de l’administració Trump i els seus aliats. Trump exerceix una presidència performativa, però, sobretot, venjativa, que ofereix la coartada perfecta a líders antidemocràtics d’arreu del món.