A Trump: ja n’hi ha prou

En 52 ocasions entre el 2002 i el 2021, els taüts coberts amb banderes de fills i filles de Dinamarca van tornar a casa des de l’Afganistan i l’Iraq, on aquells soldats caiguts havien donat la vida lluitant braç a braç amb els Estats Units. A l’Afganistan, Dinamarca va patir més baixes en proporció a la seva població que qualsevol altre membre de la coalició liderada pels EUA, excepte Geòrgia, fins i tot més que els mateixos EUA.

Com tots els ciutadans del Regne de Dinamarca, un regne que inclou Groenlàndia i les illes Fèroe, he observat amb incredulitat i ràbia les amenaces a la nostra sobirania provinents de la Casa Blanca. Des de la infància, he admirat els EUA. Com a primer ministre de Dinamarca i secretari general de l’OTAN, considerava els EUA el líder natural del món lliure. Però veient els esclats hostils del president Donald Trump contra un dels aliats més lleials dels EUA, he de concloure que ja n’hi ha prou.

Groenlàndia, un territori protegit per la pertinença de Dinamarca a l’OTAN, no suposa cap amenaça per als EUA. Si Rússia o la Xina intentessin envair militarment Groenlàndia, s’enfrontarien al poder combinat dels aliats de l’OTAN, no només a les forces daneses.

Si els EUA volguessin augmentar la seva presència militar a Groenlàndia, ho poden fer en virtut d’un acord de seguretat del 1951 firmat entre els EUA i Dinamarca. Si les empreses americanes volguessin invertir més en els recursos de Groenlàndia en un intent del seu govern d’evitar la influència russa o xinesa, serien benvingudes.

Evidentment, polítics danesos, groenlandesos i europeus han presentat aquests arguments als seus homòlegs americans, tant públicament com en privat. Europa ha pres nota de les seves preocupacions i ha presentat les seves protestes formals. El problema, però, tant per a Dinamarca com per a Europa, és que aquestes són eines d’una era diplomàtica moribunda. La insistència de Trump d’annexionar-se el territori d’un aliat fiable no és el resultat d’una política exterior o una preocupació geopolítica meditades. Li agradaria annexionar-se Groenlàndia perquè creu que pot. Creu que pot utilitzar l’impressionant poder de les forces armades i l'economia americanes per amenaçar Dinamarca fins a sotmetre-la. Creu que Europa està dividida i és ineficaç, i que, a l’hora de la veritat, ens aferrarem a les nostres declaracions de profund desacord i mentrestant li donarem el que vol.

Pel que fa a Groenlàndia, no cal dir que hem d’oferir una sortida. He proposat una renovació de l’acord de seguretat entre els EUA i Dinamarca del 1951 sobre Groenlàndia; un nou acord econòmic per donar a les empreses americanes més accés als valuosos recursos naturals de Groenlàndia, i un mecanisme de control que ajudaria a prevenir la inversió russa i xinesa, ja que aquests dos països intenten expandir la seva influència a l’Àrtic.

Però després de les últimes declaracions del president, també entenc que pot ser que això no sigui suficient. El seu món és el de la llei del més fort, on les fronteres i la sobirania nacional, des de Groenlàndia fins a Ucraïna, estan subjectes als mateixos termes ferotges que els béns immobles de Nova York. Trump, com Vladímir Putin i Xi Jinping, creu en el poder i només en el poder. Europa s’ha de preparar per actuar en funció d’aquestes mateixes regles.

Si Trump no accepta el dret democràtic de Groenlàndia a l’autodeterminació, primer Europa hauria de deixar clars els passos que està disposada a fer, i això ha d’anar més enllà de l’amenaça d’establir uns nous aranzels com a represàlia. Si l’administració Trump intenta canviar una frontera europea sobirana, els EUA han d’afrontar tota la força del bazuca econòmic de la UE, amb restriccions massives a la importació i exportació i l’exclusió de les empreses americanes de la contractació pública europea.

Trump pot pensar que té totes les cartes, però Europa podria infligir el cop comercial més gran que s’hagi clavat mai a l’economia americana. Aquesta mesura, per descomptat, tindria repercussions per a Europa, però tal com ens diu la història, la contemporització educada pot tenir conseqüències molt pitjors.

En menys d’un any, Trump ha redissenyat l’essència de les regles de les relacions globals. Europa ha d’acceptar finalment aquesta realitat. Fa poc menys d’un any, després de la reelecció de Trump, vaig escriure a The Economist que els europeus finalment havien d’assumir la responsabilitat de la seva pròpia seguretat en un món on ja no podíem comptar amb l’arquitectura de defensa oferta pels EUA, que ens havia salvaguardat des del final de la Segona Guerra Mundial.

Tot i que el rearmament europeu que vaig demanar està en marxa, continua sent massa lent. Encara ens falten els elements estratègics que ens permetrien defensar-nos sols, i hem permès que Trump i Putin continuïn establint els termes d’un acord de pau final a Ucraïna. Tenint en compte les amenaces de Trump a la sobirania europea, la nostra vacil·lació ha tingut conseqüències clares.

Com que Trump creu, com va dir Tucídides, que els forts fan el que poden i els febles pateixen el que els pertoqui, Europa té ara la responsabilitat davant dels seus ciutadans d’actuar amb objectius nous i clars. Hem de traçar una línia infranquejable a la neu de Groenlàndia. Hem de rearmar-nos amb la mateixa urgència frenètica que va fer que els EUA es convertissin en l’arsenal de la democràcia quan es van enfrontar a potències expansionistes el 1941. Hem d’actuar ràpidament per expandir les nostres relacions comercials —amb democràcies com el Canadà, l’Índia i Austràlia, i amb qualsevol altre soci disposat a cenyir-se a un conjunt definit de regles econòmiques— per eliminar el risc que suposen els capricis de Washington.

Arran de la invasió a gran escala d’Ucraïna per part de Rússia, Europa va intentar assegurar-se que no poguéssim ser extorsionats mai més. Tot i això, avui ens tornem a trobar davant de l’hostilitat de la política del poder autocràtic, ja que el nostre aliat més proper deixa clar que les aliances forjades pel foc de la història no signifiquen res.

Europa, doncs, ha de triar. Podem entrar en el joc de la força de Trump o bé veure’ns obligats a patir el que ens pertoqui.

Copyright The Economist