Trump al servei de Netanyahu
L’acuradíssim relat dels periodistes de The New York Timespublicat per l’ARA confirma allò que es veia de tres hores lluny: va ser Netanyahu qui va arrossegar Trump a la guerra contra l’Iran. El primer ministre israelià li va organitzar una entusiàstica venda del producte del tipus “Què podria sortir malament?”, feta a la mida de l’atenció dispersa i capriciosa d’un president egòlatra. I va funcionar.
D’acord amb la informació publicada, el director de la CIA va opinar que els escenaris presentats per Netanyahu eren "absurds", el secretari d'Estat va afegir "són una merda", el vicepresident ho considerava un "desastre", i el cap de l'estat major conjunt va dir que els plans dels israelians “no sempre estan ben desenvolupats".
Un estat és la suma d’unes capacitats i d’una experiència. Les dels Estats Units són gegantines. I encara que en matèria militar i de seguretat han comès tota mena d’errors, forçats, no forçats i fins i tot conscients, com ara la guerra de l'Iraq, la maquinària americana és tan aclaparadora que més enllà dels interessos corporatius, polítics i personals dels seus circumstancials caps només hi havia una manera d’actuar després de sentir un veredicte tan unànime. Però Trump va anar a la guerra d’acord amb la seva coneguda dependència de l’agressivitat, el soroll, el protagonisme i els diners. I la resta ja és història. Una història desgraciada, que encara no s’ha acabat i que ens està sortint molt cara. Només per això resulta encara més patètica la portaveu de la Casa Blanca, Karoline Leavitt, que va dient que Israel s’està comportant com un soci fiable dels Estats Units. Ha estat al revés.