El TSJC i el català

No feia gaire temps de la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut, quan el professor Marc Carrillo, catedràtic de dret constitucional a la UPF i gran expert en la història jurídica contemporània d’Espanya, ens va avisar, en una reunió de treball del Grup de Recerca sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (GREFD-UAB; actualment, Grup de Recerca sobre les Dictadures i les Democràcies, GReDD-UAB), que tot allò que feia referència a la llengua catalana en l’àmbit públic en sortia profundament tocat. Dit en termes no jurídics, en aquest àmbit de la sentència del TC s’havia imposat el nacionalisme espanyol més radical i retrògrad, aquell que sempre ha mantingut, des dels temps imperials (tornats a l’actualitat i pels quals el rei Felip VI no ha de demanar perdó perquè, com escrivia una novel·lista molt estimada a Espanya, els seus antecessors els van portar l’urbanisme, les clavegueres i alguna altra cosa) fins als nostres dies (més de 500 anys!), que la nació es fonamenta en la llengua i la religió; és a dir, la llengua castellana i el catolicisme més ranci. Caigut en desgràcia el catolicisme, quedava (i queda) la llengua. El resultat final estava cantat.

El 26 de gener de 1939, el general Eliseo Álvarez Arenas va recordar a tots els barcelonins (i, de passada, als ciutadans del país ja conquerits i sotmesos, i els que encara no havien patit l’arribada de les tropes franquistes) que la llengua pròpia i majoritària del país en aquella data, el català, no seria perseguida en l’àmbit privat; una altra cosa, naturalment, era l’ús social de la llengua en l’àmbit públic. Coneixem una part notable d’aquesta història; però conèixer-la no vol dir donar-la per amortitzada. Sempre val la pena tornar a 1939 (i les dècades posteriors) i reflexionar amb l’experiència del present des d’una certa perspectiva. Amb moltes dificultats, l’abril d’aquell any es va celebrar un simulacre de Fiesta del Libro (el que ara coneixem com a Sant Jordi). A banda que pràcticament no hi havia novetats editorials (feia quinze dies que la guerra havia acabat, amb la caiguda de Madrid), si no eren llibres provinents de l’anomenada "zona franquista", produïts durant els anys de la guerra, la gran notícia venia d'un altre costat: no hi havia ni un llibre en llengua catalana; havien desaparegut del mapa social, de l’àmbit públic, dels diaris franquistes que circulaven aquells dies. El grau zero de la llengua escrita, parlada, difosa, consumida, utilitzada per la societat catalana de forma majoritària fins aleshores.

Potser valdria la pena de tenir-ho en compte cada vegada que el TSJC, seguint la doctrina establerta pel TC en la sentència contra (no sobre, contra) l’Estatut, ens castiga una mica més amb les restriccions a la llengua catalana en l’àmbit educatiu. Potser ho haurien de tenir en compte tots els mandataris polítics que es barallen entre ells per veure qui té l’espasa més gran per matar el drac judicial; o també ho podrien tenir en compte els buròcrates dels sindicats dels "treballadors de l’ensenyament", que ahir cridaven a la vaga contra els mandataris polítics i avui els exigeixen que salvin els mobles de l’incendi. No ens han aclarit què faran ells, els "treballadors de l’ensenyament", per batallar pel català a les aules: tornarem a aquells anys en què es llegien llibres en català en veu alta, per cuidar la dicció, el ritme de la lectura, estudiar-ne el vocabulari? Es faran fer redaccions sobre un text narratiu, o històric, en català? Se’ls farà recitar de memòria La vaca cega i se’ls demanarà, als alumnes, que n’expliquin el significat i qui era l’autor? Probablement, no. El català serà defensat en les trinxeres dels projectes i les competències, on el més important és "comprendre el món", no saber la geografia del país.

Però els nostres "treballadors de l’ensenyament" no poden ser els únics responsables d’intentar delimitar els danys d’aquestes sentències. Ho hem de ser tots; com ho van ser l’any 1939 els milers de catalans que van continuar parlant en català (en l’àmbit privat, naturalment, però no sempre), que van reconstruir unes mínimes xarxes de sociabilitat, sobretot en l’àmbit cultural i cívic, al marge i a pesar del franquisme, mentre a l’escola cantaven el Cara al sol, els presidia el dictador des de la paret i escoltaven el seu mestre de tota la vida (si havia tingut la sort de sobreviure a la depuració) explicar en castellà tot allò que, un any enrere, els havia explicat en català.

Com vam sobreviure, l’any 1939, amb tot, absolutament tot, en contra? Vam sobreviure perquè allò que se’n diu la societat civil va resistir, va sobreviure, va assumir la seva responsabilitat, col·lectiva i individual; i perquè el franquisme va fracassar en aquest àmbit (aquesta és una altra història, més complicada).

Potser, a gairebé noranta anys del desastre de 1939, valdria la pena tornar-hi a pensar i no descarregar totes les responsabilitats sobre uns governants que, siguin de Junts, ERC o socialistes, tenen les mans lligades per una jurisprudència que ens juga a la contra. Menys plorar i més batallar, tots plegats.