Aquest meu amic, escriptor veterà que ha guanyat un grapat de premis, fa una parada i conclou: “El Procés independentista respon a l’angoixa d’un poble que sap que la seva identitat, començant per la llengua, se’n va en orris. Va ser el darrer afany, el darrer cop de cua”. De primer vaig trobar estranya, xocant, la seva afirmació, i la vaig desar en un calaixet de la memòria. La conversa de què parlo es va produir després de l’1 d’Octubre i quan els protagonistes de l’intent independentista eren a la presó o bé havien fugit. Temps després, però, he pensat força en les paraules del meu amic –que avui dona la batalla de la llengua per totalment perduda– i m’he preguntat sobre el grau de veritat que contenen. Observeu que donar per cert el que ell diu demana acceptar que el que anomenem la gent, el poble o la societat posseeix alguna classe d’inconscient col·lectiu, alguna cosa que és compartida i que mou a l’acció.
Quan vaig conèixer la darrera Enquesta de la Joventut de l’Ajuntament de Barcelona, em va venir al cap aquella conversa d’anys enrere. Segons l’estudi, gairebé un de cada tres barcelonins d’entre 15 i 34 anys no parla mai en català. Mai. I tan sols un 17,8% el fa servir de forma habitual. Si als temps del president Pujol semblava que es mantenia, amb penes i treballs, això sí, un cert equilibri, un cert empat, entre el català i el castellà, avui podem afirmar –disposem d’una munió d’estudis– que l’ús del català es troba en caiguda lliure. Un dels elements, molt important, si bé no l’únic, rere el daltabaix és la forta immigració rebuda per una Catalunya que ha passat dels 6 milions d’aquella etapa de governs de Jordi Pujol a una població ja per sobre dels 8 (en concret, al voltant dels 8,2). L’Institut Nacional d’Estadística espanyol així ho diu, i ens dona una dada rellevant per entendre que els joves parlin tan poc en català: el 47% dels residents a Catalunya d’entre 26 i 49 anys van néixer a l’estranger, o sigui, fora de les fronteres espanyoles. En el conjunt de la població, aquesta proporció és del 25,8%.
L’enquesta de l’Ajuntament de Barcelona de què parlava a dalt es va fer pública fa només uns dies. La va presentar el comissionat de Polítiques d'Infància, Adolescència, Joventut i LGTBI. La comissariada encarregada de la llengua del mateix Ajuntament, Marta Salicrú, no ha badat boca, almenys que jo sàpiga. L’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, tampoc. El conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, ha mirat cap a una altra banda. Al president Salvador Illa, al seu torn, no li ha semblat prou rellevant ni preocupant que el català estigui al caire de convertir-se en residual a Barcelona. És formidable, però tots han callat. N’hi hauria per llogar-hi cadires, si no fos que respon al trist costum, a la tònica, dels qui avui governen el país.
Com, segons el meu amic escriptor, va passar a un nivell inconscient durant el Procés, avui molta gent sap perfectament que –a desgrat del bon moment actual quant a la producció literària– el català se’ns escola entre els dits. No fa falta buscar gaires dades, s’ha convertit en una obvietat per a qualsevol que passegi per carrers i places. A les grans ciutats, no cal dir-ho, però també, de forma cridanera, a la resta de Catalunya. Moltes persones amoïnades, sabedores que als governants tot això els rellisca, mantenen una actitud reivindicativa i persisteixen en la defensa del català, sigui individualment o col·lectivament. És cert i és bo, molt bo, que així continuï sent. Tanmateix, també hi ha molts catalans que s’han rendit a l’evidència, i han acabat acceptant, remugant, que el català s’ha convertit en un entossudiment tan heroic com inútil. Podríem dir que han acabat abaixant els braços. Em sap greu, no m’agrada, no ho justifico, però ho puc entendre.
S’ha dit, i torno ara al Procés independentista, que en aquells anys tothom estava tan pendent de la independència que la llengua va quedar en un segon pla, arraconada. Que no s’hi va prestar prou atenció és evident, més encara perquè s’estava multiplicant la població i, per tant, era necessari desplegar un esforç enorme, per terra, mar i aire, per fer que els que arribaven (i arriben) percebessin la llengua com a necessària. De la mateixa manera, resulta clar que l’esgotament i la frustració que va provocar el desenllaç del Procés han deixat un pòsit de desencantament molt feixuc. Per acabar-ho d’adobar, si en els anys del Procés les autoritats del país i la societat –una bona part– anaven plegats, alimentant una dinàmica cada cop amb més embranzida, avui, com dèiem i com hem vist, a les nostres autoritats la llengua, malgrat ser nuclear per a la nostra identitat, els sembla un problema com un altre, un afer enutjós i de poc lluïment.
